Categoria: Teràpia Familiar

La familia Hoover se embarcan en un viaje en una furgoneta Volkswagen amarilla des de Alburqueque –Nuevo México- hasta Redondo Beach,  con la esperanza de llegar al concurso de belleza “Little Miss Sunshine”, en California.

Parece que no haya nada común entre ellos. Olive está muy apegada a su abuelo y  protegida por su madre. El abuelo Edwin es el padre de Richard,  ha sido expulsado de la residencia de ancianos por esnifar cocaïna. Sheryl, la madre  de Olive y Dwayne, es una ama de casa conciliadora.  Richard es el esposo de Sheryl, el optimista padre fracasado que no  consigue vender su programa de nueve pasos para ser un ganador.  Sheryl y Richard están a punto de divorciarse. El hermano adolescente  ha hecho un voto de silencio hasta que consiga ser piloto y Frank, el tío y hermano de la madre acaba de salir del hospital por tendencias suicidas tras ser abandonado por su amante gay.

A los 5 minutos de película se entienden las preocupaciones de cada uno.  Están nerviosos y preocupados por el problema. La familia no intenta arreglar sus supuestos defectos, no intenta ajustarse a un patrón de persona “sana”, no creen en un ideal de “familia funcional”, no intentan ajustarse a un modelo preestablecido, me explico: la madre no intenta estar menos atosigada, sigue fumando a escondidas de su marido. El abuelo aficionado al sexo, le gustan los excesos y abusar de la droga y el hijo odia a todo el mundo, incluso a su familia. Olive, gordita y gafotas, sabe que con  su físico le resultará difícil ganar el concurso. El tío Frank, otro fracasado que pierde el trabajo, su hogar y su amante. El padre es una persona seria y casi siempre fracasa, podría ser feliz pero experimenta con su familia su programa de autoayuda.

Des del punto de vista del contenido de la película, ésta no evalúa los problemas sino que se propone conseguir lo que ellos se plantean “Olive  la menor de la familia ha sido invitada a participar en un competitivo concurso de belleza y  tiene un sueño, ganar el concurso” y esto aumenta las posibilidades de conseguirlos. El cambio de toda una familia se consigue haciendo hincapié sobre un único miembro del sistema, con la condición de que esté suficientemente motivado y tenga una energía vital suficiente para trabajar en la dirección de conseguir su objetivo, a pesar de todos los obstáculos.

Pese a sus vivencias individuales y emocionales y motivaciones privadas, la familia puede ser cambiada a través de los esfuerzos de todos; detectan sus recursos y buscan modos de mantener en marcha estos “Todos tienen que salir, coger carrerilla, empujar la furgoneta para que el conductor pueda arrancar en tercera y subirse en marcha”, aunque por momentos puedan no usarlos o tenerlos olvidados.

La forma de movilizar estos recursos es a través de la conversación, el abuelo es quien tiene palabras de afecto para Olive en el momento apropiado (“Eres la chica más guapa del mundo entero”. “Estoy enamorado de ti, y no sólo es por tu inteligencia o personalidad, es porque eres guapa, por dentro y por fuera“). El interés principal no recae en la solución de los problemas, el interés está dirigido hacia su mundo interno. La exploración, la empatía, la atención y el calor humano son factores terapéuticos específicos de un terapeuta, nos recuerda que los actores individuales en el drama familiar no pueden ser olvidados.

La gente cambia. Otra consecuencia de esta forma de ver las cosas de esta forma es que introducir un cambio pequeño en la situación, siempre que ese cambio sea advertido por otros miembros del sistema, tendrá un efecto retroactivo lo que se ha dado en llamar “efecto de bola de nieve”, por ejemplo cuando muere el abuelo la madre expresa sus sentimientos y rompe a llorar (“Pase lo que pase, somos una familia. Y lo más importante es que nos queremos todos. No os hacéis una idea de cuánto os quiero”), tras esta confesión de amor a la familia Dwayne le escribe a Olivia: “Abraza a mamá”).

Descrito de este modo, estos personajes podrían considerarse unos fracasados pero pese a sus fracasos individuales han encontrado vías de solución alternativas a la queja y descubrir que uno no ha de estar a la “altura” O, en palabras de Bill O ́Hanlon (1994): “el problema no es la persona (o la familia); el problema es el problema.”

https://www.youtube.com/watch?v=3XZmXQoatIA Después, sólo puedo considerar a ‘Pequeña Miss Sunshine’ una película grande. Resulta excelente el tratamiento que dan en ‘Pequeña Miss Sunshine’ a las rarezas humanas, a esos personajes inadaptados que tratan sin posibilidad alguna, consciente o inconscientemente, de ser como los demás. iquí los protagonostas son personajes ‘raros’ pero tanto como podría serlo cualquiera de nosotros. ¿Quién no tiene comportamientos que provocan una reacción de extrañeza en la persona que tiene delante? ¿Y quién no oculta comportamientos con lo que se siente cómodo por estar frente a personas que sabe que le rechazarían si lo supieran? Pues claro, todos.

Sandra Lorente Muñoz
Educadora Social i Terapeuta Familiar i de Parella a Nou Espiral

Aquest és el primer pas per transformar el handicap d’una família en un recurs, per descobrir el potencial de vitalitat. Aquest “regresar para partir mejor” a què es refereix Canevaro: Tornar per facilitar una diferenciació necessària de la família d’origen i poder unir-se a la parella d’una forma més sana que permeti construir el “amor coterapeutico” de què ens parla Canevaro.

El punt de partida d’aquest viatge ha sigut l’interés d’explorar com les relacions d’una persona amb el seu Sistema Familiar d’Origen, tant en la primera infància com a lo llarg del seu desenvolupament, influeixen en el vincle de parella  que aquesta construeix amb una altra persona, que a la vegada té la seva pròpia història relacional. Per a poder arribar al nostre destí, el vincle de parella, necessitem remuntar-nos al primer vincle, el apego amb les persones significatives de la Família d’Origen.

Per a caminar en aquest camí tres escenaris han sigut fonamentals: teràpia trigeneracional, teoria del apego i teràpia de parella, en un enfocament integrat per a la pràctica: reducció de patrons inútils i considerar alternatives; explorar experiències de apego dins d’un marc sistèmic; crear una base segura i explorar el futur.

Tenint en compte els tres escenaris, podem ajudar a les persones a contextualitzar les seves històries. L’enfocament sistèmic ens permet veure de manera circular les relacions y i les influències mútues, és a dir, com el apego i el procés de diferenciació influeixen en la capacitat de la persona per construir una relació adulta de parella, però també com el bagatge personal de cada membre de la parella influeix recíprocament sobre la relació i sobre l’altra persona. I a la vegada, com les dificultats de la parella influiran en el desenvolupament dels seus fills i filles en aquells casos en els que decideixin tenir descendència.

L’ús d’un model trigeneracional permet superar una crisi “congelada” sobre un individu per enfrontar una crisi de desenvolupament en un grup amb història. Introduir la generació dels avis en l’observació, la relació pares-fills  ha permès no només de veure les interaccions entre més persones en la sessió, sinó, sobretot d’entendre millor a l’individu. Partim de la idea  que per introduir canvis en un sistema no cal convocar tota la Família d’Origen. Amb el treball sistèmic es recullen informacions desconegudes per nosaltres, i de vegades pel mateix pacient, coneixent aspectes de la història familiar i buscant en cada cas dirigir la intensitat emocional sobre les relacions disfuncionals i no sobre el pacient. Aquest mètode està dirigit a afavorir els processos de diferenciació de les persones en les seves famílies d’origen.

Això es vincula amb el pensament de Bowlby sobre que els apegos funcionen a través dels nostres models de treball interns de creences de com veiem als altres o a nosaltres mateixos. És ben sabut pels seguidors de la teoria del apego que la teoria del apego és una teoria dels vincles afectius que romanen amb nosaltres durant tota la vida. De fet, Bowlby ha escrit que el principi motivador principal en els éssers humans és la necessitat de buscar i mantenir el contacte amb els altres. Des d’aquesta perspectiva, l’absència d’una connexió segura i significativa amb altres crea una angoixa considerable, això fa que les persones siguin vulnerables tant física com emocionalment.

Generalment les persones no trien la parella que volen, sinó que reben la parella que necessiten.  La relació de parella, es converteix en l’escenari on cada membre desplega els seus desitjos més profunds de trobar en la relació una font de reparació de les experiències irresoltes en la família d’origen. I la parella es va embolicant en una dansa impossible, ballant al so de forces de la Família d’Origen ocultes i incomprensibles per a ells.
La pel·lícula “Historia de lo nuestro” és una pel·lícula que ens serveix per a detectar alguns dels temes que hem vist a ara.  La història d’una crisis, d’una vida en comú, d’una vida comú que es pot trencar.  Narrada cronològicament descriu el passat dels personatges, Bruce Willis i Michelle Pfeiffer, la manera de conèixer-se i el desenvolupament de la seva relació, la influència dels seus familiars en la vida de la parella, les seves característiques emocionals i metodològiques que xoquen amb relativa freqüència, una sèrie de situacions que porten al matrimoni a una posició sostinguda per la presència dels fills, ignorants de la problemàtica que mantenen els seus progenitors.

Un factor important van ser els patrons de vida de les dues parts i com es veuen reflectits clarament. Inconscientment l’esposa comença a pensar que és un error reprendre el matrimoni i comencen novament a discutir, i si mirem una mica més, així era la mare de l’esposa. I els pares de l’espòs solien minimitzar el conflicte o no donar-li importància. El que torna a crear un xoc entre ells. Llavors tots aquests factors són els que van dia amb dia acabant amb la relació.

Una de les escenes més important i que veiem que és massa gràfic és a on al llit estan ells dos i els seus pares (els sis), i amb això veiem que té un significat més enllà del que representa en la pel·lícula ja que veiem que el bagatge cultural i familiar és molt important en la relació, perquè sense justificar els actes; s’ha d’aprendre a empatitzar amb l’altre per l’origen i la família, i comprendre a la família (així es veuen les raons per les que es tenen certes conductes).

NOTA: Sempre som a temps d’intentar-ho, d’emprendre un viatge necessari per conèixer i conèixer- nos a través del vincle de parella.

Nou Espiral
Sandra Lorente Muñoz
Educadora Social i Terapeuta Familiar i de Parella

L’espai terapèutic, és un espai d’autenticitat, cara a cara, en el qual pot treure el cap  la humanitat de la trobada “jo-tu”. A l’espai es concreta la relació professional d’ajuda, la preocupació per l’altre. La preocupació per l’altre actua com un poderós estímul perquè els individus prenguin responsabilitat en les dificultats per les que puguin estar passant, no com culpabilitat, sinó com un individu adult. Aquesta anàlisi es va fer a la llum gràcies a les aportacions del model contextual d’Ivan Boszormenyi-Nagy.

Aquest autor ha desenvolupat la “Teràpia contextual” aquesta és una modalitat no directiva que: propiciant la comprensió i confiança mútues afavoreix el diàleg entre els membres de la família i, per tant, el canvi. La seva tesi central és que les pertorbacions dels individus i les famílies són la manifestació i conseqüència d’un desequilibri entre el donar i el prendre d’aquí, l’objectiu d’equilibrar, considerant la dimensió ètica de les relacions humanes.El comportament simptomàtic, és una manifestació dels problemes que es susciten producte de relacions familiars (lleialtats familiars) i com terapeutes, hem de col·laborar amb la família per desvetllar “els sinsentido generacionals”, per saber disculpar i acceptar el dolor que van poder haver produït en els nostres antecessors i modificar els valors d’actitud que les situacions exigeixin.

Des de l’òptica sistèmica, els patrons disfuncionals són producte de la dinàmica familiar i estan molt arrelats i s’han llegat d’una generació a una altra. El que proposem en la teràpia és identificar aquests llegats des de la perspectiva de l’ètica relacional, el que al seu torn implica posar-se al lloc de tots i cada un, fins i tot d’aquells que no estan presents.

Ningú té problemes individuals perquè tota la família està  sempre en joc. L’aportació de la Teràpia Familiar estableix el símptoma de la família i no de l’individu. Això representa un gir fonamental respecte a com s’havien descrit anteriorment les dificultats en les relacions personals. La visió circular dels problemes subratlla com l’acció d’una persona influència les accions de l’altra, que per la seva part influeix també sobre la primera.
No per evident ometré que el concepte de família va de la mà del que considerem relacions en justícia. És la dimensió que el terapeuta familiar Ivan Boszormenyi-Nagy denomina ètica relacional, que sosté que les relacions familiars a més de poder descriure com a patrons de comunicació poden ser apreciades segons com tenen en compte la justícia i l’equitat en el si de la família. Les distorsions en aquesta dimensió produeixen un seriós deteriorament del benestar humà i l’estat de salut. Consonant amb l’anterior considera que la força de les intervencions terapèutiques resideix en la restitució d’una ètica de les relacions entre les diferents generacions d’una família.

Recapitulant, la família pot ser vista com un grup de persones interrelacionades i interdependents. En aquesta dimensió les vivències dels integrants d’una família estan relacionades amb el donar i el rebre, val a dir amb l’intercanvi, amb la interacció i generen els sentiments de lleialtat familiar associats als sentiments de justícia i injustícia familiar. La Teràpia Familiar Sistèmica és un mètode terapèutic que busca entendre el comportament que es dóna dins de les famílies. A través d’aquesta teràpia es poden veure i analitzar com ets modelat a través de les relacions amb els teus éssers més propers.
Què queda doncs del “libre albedrío”? Tot. Perquè se’ns ha donat l’elecció d’alliberar-nos de la repetició per néixer a la nostra pròpia història.
El meu consell….

Sandra Lorente Muñoz
Educadora Social i Terapeuta Familiar i de Parella
(Il·lustracions de Vera Aldabe)