Categoria: Educació

Ara que ja estem en plena primavera i que ja s’ensuma aquella olor de mar, de la rosada al prats; d’unes estacions de grans possibilitats. A nivell escolar, tota la comunitat, alumnat, professorat, mares/pares albirem ja amb molta il.lusió aquell horitzó que posa VACANCES.

Per poder-hi arribar encara quedem dos mesos d’un treball molt  intens, en el qual l’Orientació hi tindrà un paper destacat. Però quan es parla d’Orientació dins el món educatiu a què ens referim?

Agafarem la definició del Departament d’Ensenyament que ens diu: ”L’Orientació educativa consisteix en el conjunt d’actuacions dels equips de centre programades, sistematitzades i avaluades, per garantir l’assoliment de les competències bàsiques des de l’acompanyament personalitzat de l’alumne al llarg de l’escolarització.” I llavors afegeix: “ L’orientació educativa s’adreça a tots els alumnes, és responsabilitat de tots els professors i inclou l’atenció a la diversitat, l’acció tutorial i l’orientació acadèmica i professional.”

Comencem per la Primària i ens situem en el moment actual, a final de curs. Tres exemples bàsics de la importància de l’orientació educativa.

En primer lloc, i el més comú, quan tot l’equip docent liderat per la tutora o tutor prengui una decisió en relació si aquell alumne cal orientar-lo cap a la repetició del curs. O si aquell altre que presenta necessitats educatives i que el curs vinent farà el canvi de cicle d’inicial a cicle mitjà, seria convenient passar-lo o millor que resti un any més. I per últim, el cas de l’alumnat que acaba 6è i l’any que ve cursarà ja 1r ESO; aquí l’acció tutorial que hagi realitzat la tutora al llarg del curs haurà estat clau no només per a l’alumnat sinó  també pels seus pares i mares.

I QUAN S’ARRIBA A L’ESO?

En aquesta nova etapa de l’ensenyament obligatori que comprèn, en la majoria de l’alumnat, dels 12 als 16 anys d’edat el procés orientador continuarà, d’acord amb la definició apuntada. Però ara, sobretot a partir de 3r d’ESO, i en alguns casos de 2n ESO, dos aspectes d’aquesta orientació agafaran un protagonisme rellevant: l’orientació acadèmica i la professional. La seva importància efectivament rau en el fet que quan l’alumne/a farà els 16 anys haurà de  prendre una decisió en relació al seu futur: continuar formant-se o incorporar-se al món del treball.

Per tant, la tasca orientadora, segons el Departament d’Ensenyament, es fonamentarà en tres objectius bàsics:

1.- Ajudar a concretar l’itinerari formatiu dels alumnes d’acord amb els seus coneixements, habilitats i actituds.

2.- Detectar els interessos i/o expectatives acadèmiques i professionals a través d’eines i recursos per identificar les opcions del seu projecte personal.

3.- Enriquir la descoberta de les opcions formatives tot fent ús de fonts d’informació que permeten relacionar-les amb diversos entorns acadèmics i professionals.

Serà la tutora bàsicament, amb la col.laboració de l’equip docent, qui tindrà una funció primordial en tot aquest procés. Ja que a part de treballar amb l’alumnat haurà de fer-ho també amb les seves famílies. Caldrà que aquestes comparteixin la presa de decisió dels seus fills, hi puguin col.laborar i també els puguin assessorar.

Tota aquesta feina es concretarà amb el que s’anomena el Consell Orientador. Es tracta d’un informe que s’elabora en finalitzar l’escolarització de l’alumne/a que inclou una orientació específica amb relació al seu itinerari formatiu i/o professionalitzador. Aquest informe es transmet als pares i a l’alumnat a través d’una entrevista per poder-ne parlar tranquil.lament i intercanviar dubtes, propostes…

Annabel Giménez Montcusí
Pedagoga

Un dels grans temes de moda: els límits. Són necessaris?, quan?, quins?, a on?… Nombrosos són els tallers, foros, conferències i debats sobre el tema.

Personalment em trobo a la consulta aquestes demandes per part dels pares de nens amb necessitats educatives especials que atenc, perquè, cal posar límits també a un nen amb una discapacitat, que pateix un trastorn?, al nen que presenta unes dificultats?, actuarem de la mateixa manera que si no tingés aquesta discapacitat?, hem de ser més permisius?…

Des del meu punt de vista, i per començar, crec que sempre cal partir de la patologia, trastorn o dificultat que presenta cada nen. Cada un d’ells té unes peculiaritats i cada nen és un món, no tot serveix per a tots.

Per continuar, cal partir del moment vital de la família: pares, germans… cal saber en quin moment es troben: moment de confusió, por, dolor, ràbia, culpa, realitat… El nen esperat no és el nen que arriba i això comporta una pèrdua i un dol en la família.

No menys important és el poder tenir en compte les creences, els valors, models, etc. de cada família, ja que el treball es fa conjuntament amb ella i és important conèixer a on es sustenta la família, d’on venen els pares, de quines històries, models, etc.

I per descomptat MAI hem d’oblidar que LA DIFICULTAT O PATOLOGÍA NO ÉS LA IDENTITAT DEL NEN SINÓ QUE ÉS UNA CIRCUMSTÀNCIA.

No tenim fills, alumnes, clients que són autistes, down, paralítics cerebrals… tinc un fill, un alumne, un client que té autisme, que té una síndrome, etc…perquè sinó, tendim a veure sols la patologia i no a la persona, o si més no, ens centrem bàsicament en reparar o ajudar a la part “que no funciona”, ens centrem en el que NO FA, en el que li falta, i deixem de veure el que està preservat, i el que és més important, deixem de veure la persona, la identitat, el ser que s’amaga darrera el trastorn: qui és, com és, què sent, què pensa, què li agrada, què no li agrada…

Sols coneixent QUI i COM és el meu fill, aquesta persona, aquest pacient, aquest alumne… podré demanar-li, acompanyar-lo, ajudar-lo a créixer… sempre a partir de la seva identitat que és única.

Dit això la solució de conflictes i la delimitació dels límits haurien de partir del diàleg, el raonament, el consens, el pacte, l’anticipació…sempre tenint en compte les edats dels nens, ja que en edats molt primerenques no tot pot ser “pactable” i també, en el cas dels nens amb necessitats eucatives especials, tindrem en compte el grau de l’afectació.

És important que els pares, a l’hora de posar un límit ens poguem fer aquestes preguntes:

Com visc jo el fet de posar un límit?

Com visc jo el fet que l’altre es salti el límit:

Què passa en mi?
Perquè em passa?
D’on ve el que em passa?

Què passa en el nen quan li dic «NO»?: de quina manera es “desregula”.

Què passa en mi quan el meu fill es des regula?:

Què penso?
Què penso que pensen els altres?
Com em sento en aquell moment?

Les respostes de totes aquestes preguntes ens poden donar moltes pistes sobre la nostra manera de fer.

Què pot ajudar a preveure conflictes i a l’establiment de límits?:

– Les rutines.
– Anticipar, anunciar amb llenguatge, amb SAAC (sistemes augmentatius i alternatius de comunicació).
– Introduir els canvis a poc a poc.

En el cas dels nens amb nee, és fonamental millorar la seva autoimatge, així com ajudar-los a desenvolupar l’autoregulació i millorar l’automotivació.

Cal poder explicar-li de forma clara les normes i el funcionament de l’activitat, de la rutina…

Haurem de tenir en compte no ser massa “liberals” ja que un nen amb dificultats, sense normes, està absolutament perdut. Com més afectació més clars han de ser els límits: els límits contenen, estructuren i són necessaris per créixer.

Serà útil assignar-li un rol que li permeti sentir-se valorat, proposar- li tasques curtes, objectius concrets i assumibles, i tenir activitats alternatives per quan el nen no pot seguir.

De vegades pot ser eficaç utilitzar algun sistema d’organització i estructuració de l’activitat (p.ex pictogrames).

Caldrà evitar quan sigui possible, situacions de sobreexcitació pel nen.

Proporcionar-li, un entorn afectiu, disciplinat, serè, ordenat i organitzat. Un espai de contenció –especialment amb aquells nens que presentin un comportament pertorbador-.

Potenciar al màxim l’autonomia del nen.

Tenir cura del desenvolupament emocional del nen: ajudar-lo a identificar les pròpies emocions:

– Saber nombrar-les mitjançant un adequat vocabulari emocional.
– Conèixer les situacions que provoquen aquestes emocions.
– Poder anticipar el que passarà.
– Aprendre a autocontrolar-se.
– Desenvolupar l’empatia.

I famílies no oblideu que:

– Sempre fareu el millor que sabeu i podeu en cada moment.
– Si sempre feu el mateix obtindreu els mateixos resultats.
– Els canvis requereixen temps, constància, paciència i sovint bones dosis d’humor.
– El consens entre els pares i anar a una faciliten molt la resolució de conflictes.
– Hi ha la possibilitat de demanar ajuda i poder sentir que no esteu sols.
– Cal buscar estones de respir, de gaudi i de descans .

Olga Villena Fresquet

Pedagona Terapeuta i
Danza Movimiento Terapeuta a Nou Espiral

Començo la meva col.laboració al Blog de Nou Espiral, amb un tema que d’un temps d’ençà, els professionals que “piquem pedra” a les aules de les escoles i dels instituts de la pública, ens està fent reflexionar.

Abans de dedicar-me al món educatiu  i durant un temps del meu exercici professional, considerava que els deures eren necessaris per acabar de consolidar els continguts treballats a l’aula. Ho sigui que el nen o la noia poguessin arribar a casa i tinguessin aquella estona en que tots sols, sense l’ajuda de la professora, poguessin treballar i adonar-se de si havien adquirit bé els aprenentatges o si bé tenien algunes dificultats.

Aquesta primera reflexió ens acosta a tots aquells que defensen la necessitat de posar deures.

A mesura que he anat treballant aquesta primera visió ha anat transformant-se.

Quan es posen deures en una classe sigui de 20 sigui de 30 alumnes, ja saps qui te’ls portarà fets i qui no. És molt fàcil: l’alumne/a que té una família pendent. Avui en dia, en temps de crisi i de canvis continuats, les famílies que poden estar pendents dels seus fills escolarment són les que tenen resoltes els següents aspectes bàsics: tenir una feina que aporti uns ingressos per poder alimentar els seus membres, i en darrer terme que siguin dignes per viure  i un lloc, més o menys estable, on viure. Aquestes famílies quan els fills arriben a casa PODEN revisar agendes, resoldre dubtes , asseure’s i ajudar a fer els deures, preparar exàmens…En canvi quan les dues premisses no es compleixen és més difícil que el nostre alumnat pugui fer els deures perquè el pes de la situació familiar és prou important; pensava en aquell alumne que quan arribarà a casa no sap si tindrà llum ja que cada dos per tres li tallen perquè el seu pare no pot pagar (cas real). Així, en aquest àmbit familiar la possibilitat d’estar pendent escolarment és més reduït.

Per tant, quan la mestra posa deures el que fa és mostrar i incrementar les desigualtats socials del seu alumnat i de retruc, el de les famílies a les quals pertanyen. I aquesta seria una segona reflexió que ens acosta als detractors dels deures.

A tot això cal sumar-hi els canvis dels hàbits d’oci i de lleure de les famílies. Si fem una retrospectiva de 40 anys, és fàcil adonar-se que les famílies quan arribava el cap de setmana aquest era molt tranquil; anar al cinema, a missa (si eren creients), a visitar un parent, anar a dinar a cala padrina, fer alguna excursió amb la parròquia o els pares. En fi, que el cap de setmana tenia tantes hores que dedicar-ne una estona a fer deures venia inclús de gust.

Avui en dia aquests caps de setmana tranquils han deixat pas a uns caps de setmana frenètics;  amb una oferta variada i atapeïda d’activitats dirigides a les famílies: teatre, concerts, visites guiades, trobades, diades…I també l’accés per una gran part de les famílies, a passar caps de setmana a la neu, en contacte amb la natura, fent ràfting…En definitiva, que al cap de setmana li falten hores i per tant, l’espai per encabir els deures és fa difícil.  Aquí també s’hauria d’especificar que aquesta oferta no és assequible a totes les famílies.

I per acabar aquestes reflexions, caldria també referir-se a la línia que té l’escola i més en concret l’ideari de cada professor/a. Anem a pams.
Fa unes dècades, dins de la pública, hi havia unes escoles amb una línia més tradicional i d’altres amb una línia més progressista, no gaires. Per això, quan arribava el període de triar l’escola es podien sentir comentaris del tipus: – Ui, sí. Aquesta és molt bona, posen molts deures.

Avui en dia, tot i haver-hi una línia d’escola, que per exemple, estipuli una progressió de la quantitat de deures, des de Cicle Inicial fins a Cicle Superior; aquests SEMPRE dependran del professor/a. D’aquesta manera si l’alumnat es troba al llarg de la Primària amb un línia de professors/es que no estan a favor de posar deures, aquell grup d’alumnes no sabran què és tenir deures, segurament, fins que arribin a la Secundària.

Per tant, la polèmica està servida tot i que en aquest article només s’han exposat alguns dels aspectes relacionats en aquest tema.

I vosaltres de què sou? Sí? No? o Si No?

Annabel Giménez
Pedagoga Orientatitva

Molt es porta parlant del canvi que necessària i inexorablement s’està produïnt, en el paradigma de sistema educatiu. De la mateixa manera que la societat canvia, els models socioeconòmics canvien i la humanitat evoluciona i canvia, l’escola ho ha de fer també. Encara però hi ha sistemes polítics i molts ciutadans que es resisteixen als canvis, que prefereixen quedar-se ancorats en el que és conegut per por a allò que és nou.

Molt es parla sobre l’educació emocional en els infants i poc es parla d’aquest tema en relació al colectiu de mestres.

Aquest article vol girar al voltant de tres eixos: l’àmbit emocional i psicològic, la cohesió grupal (com la cohesió entre l’equip de  professionals, i la cohesió entre el mestre i la família repercuteix en les dinàmiques escolars) i, finalment, la comunicació.

Igual que la societat, l’escola es veu sotmesa a constants canvis i de retruc es troba habitualment immersa en adaptacions curriculars, de gestió, de personal, d’alumnat, etc.
El professorat no sols s’ha d’ocupar de vetllar pels seus alumnes, de programar, d’avaluar la seva feina, d’entrevistar-se amb el pares, de participar activament dins la dinàmica escolar, etc., sinó que també ha d’anar adaptant-se a: ratios elevades, interculturalitat dins les aules, canvis en l’equip docent, limitacions professionals o personals…

Per la meva experiència professional a l’estar treballant al costat dels mestres, sovint observo que el col·lectiu de mestres es cuida poc a nivell psicològic i emocional, i això fa que de vegades es vegin desbordats pel volum de treball que tenen, per la seva pròpia exigència de voler arribar a  tot arreu, pel poc recolzament que de vegades reben dels seus companys, dels pares, etc.

Em preocupa també que a les escoles no es contempli o es contempli poc el treball de les emocions amb els infants. Com ajudem als nostres alumnes a gestionar les emocions?, com atenem les carències emocionals?, com potenciem l’assertivitat, l’empatia, l’escolta activa?, quines són les respostes de l’adult davant el conflicte, davant la diferència?… Els nens i les nenes no presenten mai conductes inapropiades, són conductes que poden molestar i poden dificultar, però sempre són conductes que ressalten que alguna cosa no està bé. Els nens i les nenes necessiten doncs, adults disponibles i disposats a estar al seu costat, que els ajudin a créixer emocionalment, perquè quan el terra de les emocions és prou sòlid, tota la resta d’aprenentatges s’assoleix més eficaçment: és difícil concentrar-se en aprenentatges acadèmics, quan el més bàsic està per resoldre. Cal doncs que els mestres es sentin capaços de fer aquesta tasca, i el que és més important, que creguin que aquesta tasca és competència d’ells dins l’escola, igual que els pares han d’assumir la seva responsabilitat a casa. Es tracta doncs de fer equip pares i mestres com a coeducadors dels infants. – Aquest darrer punt donaria per un altre article ja que és un gran tema: la comunicació i treball d’equip entre escola i famílies – .

Però als mestres no se’ls prepara per aquesta tasca i pocs equips directius aposten per aquests tipus de formacions, sovint ni tan sols contemplen  la possibilitat de dedicar unes hores a la setmana a cuidar els mestres, a enfortir els vincles entre ells, a llimar desavinences…

Sovint observo que els equips educatius estan poc cohesionats, i que els membres dels mateixos mantenen punts de vista diferents respecte al Projecte Educatiu de Centre. Crec que això és degut perquè en el fons les persones que treballen juntes es coneixen poc a nivell humà. Penso que un grup en el que els membres es coneixen, s´aprecien i confien els uns amb els altres, funciona molt més eficaçment a tots nivells. Això es transmet als infants i repercuteix directa i favorablement en la tasca educativa.

Finalment, ressaltar el tema de la comunicació en educació. Quantes vegades sorgeixen conflictes per no saber explicar-nos, per pressuposar, per no escoltar el que ens diu l’altre, per no posar-nos en el lloc de l’altre, per jutjar… Aprendre a comunicar-nos millor, serà una estratègia important en la resolució de conflictes. I per descomptat, per aprendre a comunicar-nos millor caldrà tenir en compte no sols els aspectes verbals sinó també els no verbals (corporals), ja que les paraules de vegades poden ser confoses, però no el llenguatge corporal.

Crec que si els mestres tinguessin temps i espais per poder  prendre consciència de com es posicionen davant:

– El grup de companys i d’alumnes
– Els canvis
– El conflicte
– La pròpia limitació i la limitació externa
– Les pròpies capacitats

Tindriem mestres més feliços, reconeguts i eficaços i, de retruc, alumnes més escoltats, respectats, motivats i connectats amb ells mateixos.

Olga Villena Fresquet
Llicenciada en Pedagogia Terapèutica i Educació Especial
Dansa Moviment Terapèuta