Categoria: Dansa Moviment Teràpia

No sóc el meu cos, però en ell habito, ell m’acompanya al llarg de la meva vida fins que mori.I quan mori ens acomiadarem, i cada un seguirem el nostre viatge.
Cap treball intern i personal és complert si no aprenem a relacionar-nos amb el nostre cos: relacionar-nos amorosa i respectuosament amb ell.

 

Sovint només parem atenció al nostre cos quan ens fa mal, quan no ens agrada, quan no el sentim prou ràpid, prou àgil, prou fort, prou jove, prou prim…Qui està plenament content amb el seu cos? I en canvi quant de servei ens fa, quant és capaç de fer-nos sentir?… És hora ja de mostrar gratitud al nostre cos: als peus que ens sostenen i ens porten d’aquí cap allà, a les cames que ens permeten ballar, impulsar-nos, elevar-nos… als braços i a les mans que ens apropen als altres, als ulls, boca, nas, orelles… que ens descobreixen el món, al nostre cap, creador de tot el que siguem capaços de creure… al nostre cor, fetge, ronyons, estomac… Saps quantes persones hi ha al món que donarien qualsevol cosa per tenir el teu cos?; sí, aquest al que tantes pegues trobes. I malgrat tot, aquestes persones aparentment limitades en els seus cossos, sovint aconsegueixen viure i sentir la vida més plenament que qualsevol persona “sana”. Així que aquí va la meva recomanació: cuida el teu cos, tracta’l bé, alimenta’l bé, fes-lo descansar, dona-li alegries i no el critiquis més, prou de maltractar-lo!, gaudeix d’ell!.

El meu treball com a dansa moviment terapeuta m’ha permés valorar, gaudir i aprendre encara més de la màgia dels cossos que es mouen sigui com sigui, i siguin com siguin. Una gran mestra, la María Fux, dansa terapeuta argentina m’ho va ensenyar: “tots podem ballar amb les nostres limitacions”, tots tenim limitacions: físiques, mentals, emocionals… però mentre siguem vius podem sentir, experimentar, crear… La dansa i el moviment ens possibiliten re connectar amb el nostre ser a través del nostre cos, i d’aquesta manera es crea bellesa, màgia, emoció…

Amb la dansa “simplement”  es crea l’espai i el moment per a poder gaudir del propi cos, sigui com sigui, amb les seves limitacions i també amb les seves potencialitats. El plaer de moure’s sense cap tècnica específica, sols a partir de certs estímuls sensorials, de la respiració, d’objectes, de la música, de la relació amb l’altre… No es necessita tenir un cos àgil, fort, rítmic… QUALSEVOL PERSONA, pot ballar. Per això no excloc les persones amb limitacions físiques, sensorials o mentals.

La Dansa i el moviment són quelcom innat en l’ésser humà. Comencem a explorar i conèixer el món a partir del nostre cos: agafar coses, sospesar-les, empènyer-les, arrossegar-les…, sense adonar-nos anem integrant conceptes de pes, profunditat, distància, quantitat, formes, colors… i tot, a partir del moviment.
En els primers set anys de vida, el nen aprèn a sentir el seu cos, el món que l’envolta i també a moure’s de manera eficaç en aquest món. Durant aquests anys, el cervell és bàsicament una màquina de processament sensorial, això vol dir que sent les coses, les coneix i adquireix el seu significat directament de les sensacions, és a dir, que comencem a aprendre a partir de les sensacions corporals i després, de la relacions amb els altres. Un nen petit no té massa pensaments o idees respecte a les coses, únicament s’ocupa de sentir-les i de moure el seu cos en relació a aquestes sensacions. Les seves respostes adaptatives són més musculars o motores que mentals. Per això és tan important que els infants, en les primeres etapes, aprenguin a partir de l’experimentació i no pas a partir de processos cognitius.
Els infants són moviment en estat pur, creativitat en essència. Malauradament vivim en una societat en la que no es potencia massa el moviment lliure i la creativitat, ans el contrari, els nostres infants acostumen a estar massa dirigits i condicionats pel món adult.
La Dansa promou en l’infant certes qualitats humanes com el desenvolupament de la sensibilitat, l’impuls a investigar, experimentar, expressar, transformar, pertànyer, compartir, col·laborar i respectar.

La meva proposta es basa en un treball integratiu per tal de poder viure simultàniament el cos, les emocions, el pensament, la creativitat i la comunicació. Posar el focus en que els participants, a través del seu cos, del que senten, volen i decideixen, puguin investigar, crear i comunicar-se verbal i corporalment.
I que s’aconsegueix amb això?: plaer, felicitat, gaudi, benestar, coneixement, creixement…

Olga Villena Fresquet
Llicenciada en Pedagogia Terapèutica i Educació Especial
Dansa Moviment Terapeuta

Partint de la premissa que la comunicació va més enllà de les paraules, i que els éssers humans ens comuniquem des de que naixem a través de les mirades, el tacte, el contacte, el moviment, els gestos…
Partint de la creença de que l’únic llenguatge universal és el del cos i el del moviment, un llenguatge que utilitzem tots els éssers humans des de que naixem, independentment de tenir o no una dificultat, trastorn o discapacitat.
I partint del fet que tot moviment provoca una emoció i fins i tot un pensament, volem compartir amb aquest article com la Dansa Moviment Teràpia (DMT) aporta a les persones amb especials dificultats per a relacionar-se i comunicar-se verbalment, un ampli ventall alternatiu de connexió i comunicació amb l’altre.

La DMT parteix del cos, de les seves formes, postures, moviment, de la respiració, del to muscular… per així poder entendre què o qui el mou, i perquè ho fa d’aquella manera determinada. És busca què és el que motiva el moviment, la funció que aquella expressió corporal té i la configuració psicofísica que la constitueix.
Una bona part de l’avaluació de les necessitats del pacient, de la planificació del tractament i de la intervenció, es basen en les manifestacions no verbals que expressa.
Per això fem una observació detallada de la persona per tal de poder moure’ns, respirar i sentir com ella, i així poder empatitzar i conèixer-la millor: «t’accepto tal com ets i vull estar amb tu on tu estàs». Aquest va ser un dels llegats que Marian Chace, una de les precursores de la DMT als Estats Units ens va deixar.
Parlem doncs d’una sintonització psico-corporal: posar-nos en la pell de l’altre, sentir el que sent l’altre, corporal i/ o emocionalment, per així poder arribar a l’altre amb un llenguatge entenedor per ell.
En realitat, no sols es tracta de reflectir el moviment del pacient, sinó d’estar plena i activament en un diàleg tònic amb ell, per afavorir la connexió amb l’aquí i l’ara i poder promoure el contacte amb la realitat.

L’apropament físic serà aquell que sigui tolerable pel nen: un apropament massa poper i viscut com intrusiu pot retreure o allunyar encara més l’infant; i un apropament poc perceptible podria no arribar-li suficientment.

La relació terapèutica es concep en les sessions de DMT, com un espai transicional en el que es dóna la possibilitat d’establir vincles creatius entre el món intern i la realitat externa, entre infant i terapeuta.

D’altra banda tindrem molt en compte l’enquadre que fa referència no sols a allò físic (espai, materials, cos…), sinó també al que fa referència a allò psíquic i emocional. L’espai físic i concret (la sala) dóna peu a un espai emocional i psíquic i tots ells permeten que el nen es senti segur, acollit i respectat. És un espai on s’assegura la contenció emocional de l’infant quan sigui necessari; per tant es dóna cabuda a exterioritzar i canalitzar emocions lliure i espontàniament sense perill per a la seva integritat física ni emocional. Com més limitacions tingui un nen, major i més clara haurà de ser l’estructura, ja que aquesta li oferirà precisament allò que més necessita: seguretat, suport, ordre, contenció física i emocional, anticipació del que passarà, etc.

La terapeuta pensarà en propostes evolutivament adequades i adaptades a interessos i motivacions del nen.
En les sessions de DMT, malgrat les paraules tenen cabuda, ens proposem arribar al nen amb dificultats en la comunicació i la relació a través de l’acció corporal: explorant i compartint els seus ritmes, vocalitzacions i moviments en un intent de guanyar la seva atenció per tal de poder arribar a establir una relació emocional.

Sempre es promou la participació activa del nen afavorint una sensació d’agentivitat. (Stern, 1991). La terapeuta és una observadora activa que participarà de les activitats del nen, intentarà entendre-les i li ho farà explícit a través de la paraula i/o el moviment. L’infant és el creador, l’agent del que succeeix a la sessió. La terapeuta observa, escolta, acompanya, imita, suggereix, amplia i retorna allò que al nen li pot ser útil.

Olga Villena Fresquet
Dansa Moviment Terapeuta
Pedagoga Terapeuta

Una definició senzilla, clara i entenedora de dansa moviment teràpia podria ser aquesta: “l’ús psicoterapèutic de la dansa i el moviment en un procés que té com a propòsit promoure la integració psicofísica de l’individu” (Stanton Jones, 1992).

La Dansa moviment teràpia (més coneguda com a dansateràpia) va sorgir als Estats Units durant els anys 40 de la mà de Marian Chace, ballarina que va començar a treballar en Centres Psiquiàtrics amb pacients que patien psicosi i esquizofrènia. Chace va desenvolupar una amplia metodologia, la qual segueix vigent actualment i ha servit de base a posteriors investigacions.

 

Altres noms rellevants són: Trudi Schoop, Mary Whitehouse (de formació psicoanalítica influenciada per Jung, desenvoluparà tècniques d’imaginació activa a través de la noció de “moviment autèntic”), Franziska Boas, Alma Hawkins o Janet Adler.

L’any 1965 es crea a New York la American Dance Therapy Association que actualment agrupa a més d’un miler de dansaterapeutes.
A Europa els països capdavanters són El Regne Unit, França i Itàlia, per aquest ordre. A Sud Amèrica, el nom més important és el de l’argentina María Fux.

La Dansateràpia és una professió amb una formació pròpia que ha creat una síntesi específica partint de l’art del moviment i la ciència de la psicologia (bàsicament la psicologia psicoanalítica, però també la psicologia de l’art i del procés creatiu).

La Dansateràpia ( a partir d’ara DT ) reconeix el valor benèfic i/o transformador de l’activitat expressiva i creativa a través del moviment i la dansa.
Aquest tipus de teràpia comença allà on les paraules s’han acabat, o on aquestes mai han arribat a estar.

Aquesta activitat expressiva-creativa, es porta a terme en el marc d’una relació terapèutica amb un professional especialitzat en la matèria.
La DT tracta de combinar aspectes creatius i expressius per tal d’afavorir el procés psicoterapèutic i així assolir la integració física i psíquica de la persona, és a dir, establir una connexió entre les experiències emocionals, les corporals i les psíquiques.
La DT empra el moviment per a conèixer i explorar noves formes de ser i de sentir, i per apropar-se a sentiments que no poden ser expressats verbalment.

La Dansaterapeuta no dirigeix ni recomana quines emocions s’han d’expressar, ni ensenya tècniques de dansa o com cal moure’s.
El treball del terapeuta serà interpretar el moviment i la manera a través de la qual la persona s’expressa, mitjançant les seves qualitats en el ritme, espai, pes, temps i fluir, a més de tenir en compte el contingut simbòlic latent en cada gest i moviment.

La DT ajuda a les persones a desenvolupar maneres de defensar-se davant el seu dolor emocional, i això s’aconsegueix a partir de les relacions amb els altres a nivell no verbal, i amb la relació amb la/el dansaterapeuta.

La DT no és una psicoteràpia verbal, sinó que es basa en el moviment com a eina per intuir la part psicològica de l’individu. És tracta d’un mètode a través del qual es poden començar a tractar les qüestions interpersonals i intrapsíquiques.

Els seus objectius principals són:

– Tornar a unir els aspectes psicològics i físics de l’experiència emocional a través del moviment.
– Prestar atenció als aspectes creatius de l’inconscient com a símbol de les emocions expressades a través del moviment i les noves connexions de l’inconscient entre idees.
– Connectar moviments i imatges.
– Emprar la creativitat per a potenciar la salut psicològica.
– Fer conscient el contingut de l’inconscient i integrar-lo en la consciència.

Existeix en la DT el re descobriment del plaer del moviment rítmic i coordinat, el plaer mil•lenari dels cos que dansa que porta a un afinament de l’esquema corporal, i positivitza la imatge corporal, és a dir, la imatge d’un mateix que es construeix en la relació amb l’altre.

La DT no sols treballa la part visible del cos, sinó també la part sensible; això ens ajuda a millorar la nostra expressió corporal, afavoreix la comunicació, la creativitat, la deshinibició i tenir un major coneixement de nosaltres mateixos/es.

Qualsevol persona amb les seves limitacions, però sobretot a partir de les seves capacitats, potencialitats i creativitat, pot dansar, comunicar-se i gaudir del plaer de moure’s amb llibertat, tot cercant noves formes d’expressar-se i de compartir.

Les sessions de DT poden ser grupals o individuals, i es dirigeixen tant a adults com a infants amb diferents tipus de necessitats, ja siguin personals, emocionals, educatives, psicològiques, sensorials, motrius o socials.

La DT acostuma a ser més efectiva quan es combina amb altres tractaments o teràpies; el treball interdisciplinari ajuda a obtenir millors resultats, ja que l’enfocament global de la persona permet un aprofundiment més qualitatiu i eficaç en la patologia o trastorn que el client manifesta.

D’altra banda, la supervisió del propi treball del / la dansaterapèuta per altres professionals del camp amb major experiència, és imprescindible per a garantir una bona pràctica de la professió.

Olga Villena Fresquet
Dansa moviment terapeuta
Llicenciada en Pedagogia Terapèutica i Educació Especial