Sols tenen por de la mort aquells éssers vius que són conscients de la seva pròpia existència. El ser humà des del bressol de la civilització ha expressat la seva inquietud al voltant del cicle vida-mort i els misteris que l’envolten, i ho ha fet creant mons simbòlics que van evolucionar des de la lloança a la natura fins els sistemes de creences religiosos actuals.
Reprenent el concepte vida-mort, podem destacar que són diverses les arestes que aquesta qüestió presenta. En primer lloc podem dir que la mort és misteriosa i impressible, la qual cosa atempta a les mateixes arrels sobre les que se sustenta la nostra societat – o almenys la societat occidental – que persegueix la predictibilitat i la seguretat planificada, i la mort ataca frontalment aquesta interessant i a l’hora imprecisa creença, ja que tot és immanent i sempre existeix un marge d’incertesa, en tots els processos de l’univers.
Encara que tothom sap que morirà, es prefereix viure d’esquena a aquesta realitat, però aquesta percepció de finitud porta implícit un desig latent d’immortalitat, de preservar el patrimoni per la descendència i en darrer terme sentir que la pròpia existència ha tingut sentit. Sent aquest el gresol on es fonamenta l’espiritualitat laica.
Un altre aspecte a tenir en compte de la transcendència associat al despertar de la consciència, és la percepció que té el ser humà evolucionat de l’existència d’una gran “xarxa” transpersonal que ens connecta amb tot i amb tothom, de tal manera que les accions pròpies d’una o una l’altra manera afectaran a la globalitat i acabaran revertint sobre nosaltres mateixos. Veiem el canvi climàtic, la gestió dels residus… I són múltiples els exemples d’iniciatives que s’articulen al voltant d’aquesta consciència, materialitzades en sota el paraigües d’ONG i altres moviments socials.
Però lamentablement aquesta consciència és “rara avis” en el conjunt de la societat. Com ens recorda el Dalai Lama, la principal causa que ens impedeix despertar aquesta consciència és la Ignorància i la Insconsciència que permet al nostre ego dominar-nos, individualitzar-nos i desconnectar-nos d’aquesta part transpersonal.
De la mateixa manera que l’essència de l’espiritualitat ha estat adscrita i eclipsada majoritàriament dins dels dogmes dels sistemes religiosos al llarg de la història, avui dia, amb la progressiva desreligiositat de la societat, han sorgit nous dogmes que han aglutinat al seu voltant múltiples adeptes, alguns postulant arbitràries creences que fan més mal que bé. Encara que també és lícit destacar un brutal desprestigi per part de l’establishment en el sentit més ampli, de tot allò que sona a alteratiu.
Concloem manifestant que estar connectat amb la nostra part espiritual es pot fer de múltiples formes, dit això, exposo alguns elements que considero importants a l’hora de viure espiritualment:
Desperta la teva consciència (llegeix, format, medita, retira’t en soledat…).
Deixar anar allò que no et serveixi (roba vella que no et tornaràs a posar, coses que no funcionen, relacions tòxiques).
En tot conflicte busca la teva part de responsabilitat i corregeix-la si s’escau, deixa d’anar de víctima i projectar en els altres.
Desenvolupa la humilitat i el servei als altres.
Sigues autèntic i deixa d’enganyar-te, no visquis amb els dogmes d’altres, per ultraespirituals que sonin, ni tant sols d’aquests mateixos que acabes de llegir.
Sols tu saps que és viure espiritualment.
Carles Romero Martínez.