Un dels grans temes de moda: els límits. Són necessaris?, quan?, quins?, a on?… Nombrosos són els tallers, foros, conferències i debats sobre el tema.
Personalment em trobo a la consulta aquestes demandes per part dels pares de nens amb necessitats educatives especials que atenc, perquè, cal posar límits també a un nen amb una discapacitat, que pateix un trastorn?, al nen que presenta unes dificultats?, actuarem de la mateixa manera que si no tingés aquesta discapacitat?, hem de ser més permisius?…
Des del meu punt de vista, i per començar, crec que sempre cal partir de la patologia, trastorn o dificultat que presenta cada nen. Cada un d’ells té unes peculiaritats i cada nen és un món, no tot serveix per a tots.
Per continuar, cal partir del moment vital de la família: pares, germans… cal saber en quin moment es troben: moment de confusió, por, dolor, ràbia, culpa, realitat… El nen esperat no és el nen que arriba i això comporta una pèrdua i un dol en la família.
No menys important és el poder tenir en compte les creences, els valors, models, etc. de cada família, ja que el treball es fa conjuntament amb ella i és important conèixer a on es sustenta la família, d’on venen els pares, de quines històries, models, etc.
I per descomptat MAI hem d’oblidar que LA DIFICULTAT O PATOLOGÍA NO ÉS LA IDENTITAT DEL NEN SINÓ QUE ÉS UNA CIRCUMSTÀNCIA.
No tenim fills, alumnes, clients que són autistes, down, paralítics cerebrals… tinc un fill, un alumne, un client que té autisme, que té una síndrome, etc…perquè sinó, tendim a veure sols la patologia i no a la persona, o si més no, ens centrem bàsicament en reparar o ajudar a la part “que no funciona”, ens centrem en el que NO FA, en el que li falta, i deixem de veure el que està preservat, i el que és més important, deixem de veure la persona, la identitat, el ser que s’amaga darrera el trastorn: qui és, com és, què sent, què pensa, què li agrada, què no li agrada…
Sols coneixent QUI i COM és el meu fill, aquesta persona, aquest pacient, aquest alumne… podré demanar-li, acompanyar-lo, ajudar-lo a créixer… sempre a partir de la seva identitat que és única.
Dit això la solució de conflictes i la delimitació dels límits haurien de partir del diàleg, el raonament, el consens, el pacte, l’anticipació…sempre tenint en compte les edats dels nens, ja que en edats molt primerenques no tot pot ser “pactable” i també, en el cas dels nens amb necessitats eucatives especials, tindrem en compte el grau de l’afectació.
És important que els pares, a l’hora de posar un límit ens poguem fer aquestes preguntes:
Com visc jo el fet de posar un límit?
Com visc jo el fet que l’altre es salti el límit:
Què passa en mi?
Perquè em passa?
D’on ve el que em passa?
Què passa en el nen quan li dic «NO»?: de quina manera es “desregula”.
Què passa en mi quan el meu fill es des regula?:
Què penso?
Què penso que pensen els altres?
Com em sento en aquell moment?
Les respostes de totes aquestes preguntes ens poden donar moltes pistes sobre la nostra manera de fer.
Què pot ajudar a preveure conflictes i a l’establiment de límits?:
– Les rutines.
– Anticipar, anunciar amb llenguatge, amb SAAC (sistemes augmentatius i alternatius de comunicació).
– Introduir els canvis a poc a poc.
En el cas dels nens amb nee, és fonamental millorar la seva autoimatge, així com ajudar-los a desenvolupar l’autoregulació i millorar l’automotivació.
Cal poder explicar-li de forma clara les normes i el funcionament de l’activitat, de la rutina…
Haurem de tenir en compte no ser massa “liberals” ja que un nen amb dificultats, sense normes, està absolutament perdut. Com més afectació més clars han de ser els límits: els límits contenen, estructuren i són necessaris per créixer.
Serà útil assignar-li un rol que li permeti sentir-se valorat, proposar- li tasques curtes, objectius concrets i assumibles, i tenir activitats alternatives per quan el nen no pot seguir.
De vegades pot ser eficaç utilitzar algun sistema d’organització i estructuració de l’activitat (p.ex pictogrames).
Caldrà evitar quan sigui possible, situacions de sobreexcitació pel nen.
Proporcionar-li, un entorn afectiu, disciplinat, serè, ordenat i organitzat. Un espai de contenció –especialment amb aquells nens que presentin un comportament pertorbador-.
Potenciar al màxim l’autonomia del nen.
Tenir cura del desenvolupament emocional del nen: ajudar-lo a identificar les pròpies emocions:
– Saber nombrar-les mitjançant un adequat vocabulari emocional.
– Conèixer les situacions que provoquen aquestes emocions.
– Poder anticipar el que passarà.
– Aprendre a autocontrolar-se.
– Desenvolupar l’empatia.
I famílies no oblideu que:
– Sempre fareu el millor que sabeu i podeu en cada moment.
– Si sempre feu el mateix obtindreu els mateixos resultats.
– Els canvis requereixen temps, constància, paciència i sovint bones dosis d’humor.
– El consens entre els pares i anar a una faciliten molt la resolució de conflictes.
– Hi ha la possibilitat de demanar ajuda i poder sentir que no esteu sols.
– Cal buscar estones de respir, de gaudi i de descans .
Olga Villena Fresquet
Pedagona Terapeuta i
Danza Movimiento Terapeuta a Nou Espiral