Començo la meva col.laboració al Blog de Nou Espiral, amb un tema que d’un temps d’ençà, els professionals que “piquem pedra” a les aules de les escoles i dels instituts de la pública, ens està fent reflexionar.
Abans de dedicar-me al món educatiu i durant un temps del meu exercici professional, considerava que els deures eren necessaris per acabar de consolidar els continguts treballats a l’aula. Ho sigui que el nen o la noia poguessin arribar a casa i tinguessin aquella estona en que tots sols, sense l’ajuda de la professora, poguessin treballar i adonar-se de si havien adquirit bé els aprenentatges o si bé tenien algunes dificultats.
Aquesta primera reflexió ens acosta a tots aquells que defensen la necessitat de posar deures.
A mesura que he anat treballant aquesta primera visió ha anat transformant-se.
Quan es posen deures en una classe sigui de 20 sigui de 30 alumnes, ja saps qui te’ls portarà fets i qui no. És molt fàcil: l’alumne/a que té una família pendent. Avui en dia, en temps de crisi i de canvis continuats, les famílies que poden estar pendents dels seus fills escolarment són les que tenen resoltes els següents aspectes bàsics: tenir una feina que aporti uns ingressos per poder alimentar els seus membres, i en darrer terme que siguin dignes per viure i un lloc, més o menys estable, on viure. Aquestes famílies quan els fills arriben a casa PODEN revisar agendes, resoldre dubtes , asseure’s i ajudar a fer els deures, preparar exàmens…En canvi quan les dues premisses no es compleixen és més difícil que el nostre alumnat pugui fer els deures perquè el pes de la situació familiar és prou important; pensava en aquell alumne que quan arribarà a casa no sap si tindrà llum ja que cada dos per tres li tallen perquè el seu pare no pot pagar (cas real). Així, en aquest àmbit familiar la possibilitat d’estar pendent escolarment és més reduït.
Per tant, quan la mestra posa deures el que fa és mostrar i incrementar les desigualtats socials del seu alumnat i de retruc, el de les famílies a les quals pertanyen. I aquesta seria una segona reflexió que ens acosta als detractors dels deures.
A tot això cal sumar-hi els canvis dels hàbits d’oci i de lleure de les famílies. Si fem una retrospectiva de 40 anys, és fàcil adonar-se que les famílies quan arribava el cap de setmana aquest era molt tranquil; anar al cinema, a missa (si eren creients), a visitar un parent, anar a dinar a cala padrina, fer alguna excursió amb la parròquia o els pares. En fi, que el cap de setmana tenia tantes hores que dedicar-ne una estona a fer deures venia inclús de gust.
Avui en dia aquests caps de setmana tranquils han deixat pas a uns caps de setmana frenètics; amb una oferta variada i atapeïda d’activitats dirigides a les famílies: teatre, concerts, visites guiades, trobades, diades…I també l’accés per una gran part de les famílies, a passar caps de setmana a la neu, en contacte amb la natura, fent ràfting…En definitiva, que al cap de setmana li falten hores i per tant, l’espai per encabir els deures és fa difícil. Aquí també s’hauria d’especificar que aquesta oferta no és assequible a totes les famílies.
I per acabar aquestes reflexions, caldria també referir-se a la línia que té l’escola i més en concret l’ideari de cada professor/a. Anem a pams.
Fa unes dècades, dins de la pública, hi havia unes escoles amb una línia més tradicional i d’altres amb una línia més progressista, no gaires. Per això, quan arribava el període de triar l’escola es podien sentir comentaris del tipus: – Ui, sí. Aquesta és molt bona, posen molts deures.
Avui en dia, tot i haver-hi una línia d’escola, que per exemple, estipuli una progressió de la quantitat de deures, des de Cicle Inicial fins a Cicle Superior; aquests SEMPRE dependran del professor/a. D’aquesta manera si l’alumnat es troba al llarg de la Primària amb un línia de professors/es que no estan a favor de posar deures, aquell grup d’alumnes no sabran què és tenir deures, segurament, fins que arribin a la Secundària.
Per tant, la polèmica està servida tot i que en aquest article només s’han exposat alguns dels aspectes relacionats en aquest tema.
I vosaltres de què sou? Sí? No? o Si No?
Annabel Giménez
Pedagoga Orientatitva