Hi ha una tendència social a mirar més cap a fora que cap a dins (l’entorn – jo), és el que ens ensenyen a fer des de petits. Aprenem a mirar, interpretar i respondre a l’exterior (amb més o menys habilitat) i per tant, els nostres recursos, el nostre món, gira al voltant de les demandes i recompenses externes.
El preu que paguem és doble: ens oblidem de mirar-nos i a més a més no sabem com fer-ho.
En una societat on l’exigència és quasi una obligació, ens costa negociar la que ens arriba de l’exterior i som inexperts en gestionar la pròpia.
Sobre l’exigència externa hi ha molt a dir, però l’objectiu d’aquesta publicació sols és llançar unes idees per reflexionar. L’arrel de moltes malalties psicològiques és la por: que deixin d’estimar-nos, que no ens acceptin, a la soledat, etc. I l’exigència amb freqüència s’alimenta d’aquesta por. Nosaltres, per la mancança d’eines d’autoconeixement, no veiem aquesta por, estem convençuts que l’exigència sorgeix d’una motivació per aconseguir un objectiu extern (poder, reconeixement, seguretat…) i ens passem la vida tractant de no sentir por mitjançant experiències que sempre ens deixaran insatisfets (incomplets).
Si l’exigència externa no és un company de viatge desitjable, la pròpia pot ser-ho menys. Amb freqüència és necessari un treball personal profund per tal de trobar aquesta autoexigència i aprendre a conviure amb ella.
El meu consell al respecte és que hem d’aprendre a mirar-nos per esbrinar que hi ha realment darrere de cada demanda (pròpia o aliena) i des d’una comprensió el més objectiva possible de la realitat, així com des d’un tracte respectuós i acurat cap a nosaltres mateix, decidir si volem atendre aquesta exigència o no.