MIEDO AL CAMBIO

Todo depende de lo que tu creas.

Es fácil escuchar a muchas personas sus propósitos de cambiar, mejorar y transformar sus vidas… Y sólo unos pocos lo consiguen, entonces me pregunto: ¿Qué les impide a esa otra gran mayoría conseguirlo?

zcTodos tenemos unos hábitos, unas habilidades, unas actitudes y unos comportamientos que hacen que vivimos una vida que conocida y cómoda, lo cual no implica que sea agradable. A esa vida la llamamos Zona de Confort. Cuando tu jefe te echa una bronca o te discutes con tu pareja, eso también es zona de confort, ya que es algo conocido.

Más allá de la zona de confort está la zona de aprendizaje, que es donde suceden las cosas, estamos en esa zona cada vez que viajamos a un país desconocido, aprendemos algo o transitamos un camino nuevo… Más allá todavía está la zona de pánico, que en realidad es también la zona mágica, donde están los grandes retos. En apariencia si debe ser tan “guay” la zona de aprendizaje y más allá, ¿Porqué no vamos? La respuesta es muy sencilla, POR QUE NOS DA MIEDO EL CAMBIO!, miedo a que si salimos podemos perder lo que tenemos, o incluso perder lo que somos, miedo a no poder volver, miedo al que dirán, a fallar, al ridículo o a la vergüenza. Todo ello nos genera una gran tensión emocional que nos acaba paralizando, y como todo depende de lo que tu creas, si crees que no puedes no podrás; y entonces, decides quedarte en tu zona de confort, por “mierda” que esta sea, pero es una “mierda” conocida, entonces edulcorarás tu decisión intentando convencer a los demás y sobre todo a ti que esta es la decisión correcta. Aunque, sin duda, es un fracaso, ya que te impedirá cambiar y evolucionar como persona.

Y es humano tener miedo ante un cambió, al adentrarse en lo desconocido. En 1914 Ernest Shackleton puso un anuncio en la prensa para reclutar tripulación para ir a la Antártida. El anuncio decía así: “Se buscan hombres para un viaje peligroso. Sueldo bajo. Frío extremo. Largos meses de completa oscuridad. Peligro constante. No se asegura retorno con vida. Honor y reconocimiento en caso de éxito”.

Éste fue el comienzo de una peligrosa aventura que terminó convirtiéndose en una de las mayores lecciones de liderazgo, supervivencia y superación humanas que se recuerdan. Su barco quedó completamente varado entre el hielo y posteriormente destrozado. Shackleton consiguió motivar durante 20 meses a su tripulación, pasar dos inviernos antárticos y recorrer miles de kilómetros hasta que consiguieron pedir ayuda y ser rescatados sanos y salvo la totalidad de la tripulación. ¿Creéis que tuvieron miedo en algún momento? Seguro que sí, pero creían algo, contrapusieron a su tensión emocional a una tensión creativa que resultó ser suficientemente motivadora para seguir adelante. Y al hacerlo, se gestionan adecuadamente los miedos, la autoestima aumenta y se abre ante ellos una nueva realidad llena de oportunidades.

Seguro que tu mismo en algún momento, o has conocido a alguien que vive en un “infierno”. A veces, lo vemos también con nuestros pacientes, como se espantan ante el espejo que les muestra el terapeuta y deciden quedarse a ese lado del espejo. Es triste, pero recuerda que cada uno debe hacer su camino, podemos ofrecerles nuestra ayuda, explicarles esto mismo que acabo de compartir con vosotros, pero no podemos imponérselo. Cada cual tiene su momento.

Para todos los demás, os invito a que volváis a vuestra zona de confort, recojáis todos los recursos y habilidades que ya tenéis, que seguro que son valiosos, y volváis a esa frontera a tener el valor y la confianza de dar un paso adelante, a tener la libertad de elegir vuestros objetivos y luchar y trabajar para conseguirlos.

Eres el protagonista de tu vida. Y recuerda, todo depende de lo que tu creas. Si crees que puedes. PODRÁS!

Carles Romero Martínez
Psicólogo
Conductor de grupos de crecimiento personal.

RETORNAR PER A PARTIR MILLOR

Aquest és el primer pas per transformar el handicap d’una família en un recurs, per descobrir el potencial de vitalitat. Aquest “regresar para partir mejor” a què es refereix Canevaro: Tornar per facilitar una diferenciació necessària de la família d’origen i poder unir-se a la parella d’una forma més sana que permeti construir el “amor coterapeutico” de què ens parla Canevaro.

El punt de partida d’aquest viatge ha sigut l’interés d’explorar com les relacions d’una persona amb el seu Sistema Familiar d’Origen, tant en la primera infància com a lo llarg del seu desenvolupament, influeixen en el vincle de parella  que aquesta construeix amb una altra persona, que a la vegada té la seva pròpia història relacional. Per a poder arribar al nostre destí, el vincle de parella, necessitem remuntar-nos al primer vincle, el apego amb les persones significatives de la Família d’Origen.

Per a caminar en aquest camí tres escenaris han sigut fonamentals: teràpia trigeneracional, teoria del apego i teràpia de parella, en un enfocament integrat per a la pràctica: reducció de patrons inútils i considerar alternatives; explorar experiències de apego dins d’un marc sistèmic; crear una base segura i explorar el futur.

Tenint en compte els tres escenaris, podem ajudar a les persones a contextualitzar les seves històries. L’enfocament sistèmic ens permet veure de manera circular les relacions y i les influències mútues, és a dir, com el apego i el procés de diferenciació influeixen en la capacitat de la persona per construir una relació adulta de parella, però també com el bagatge personal de cada membre de la parella influeix recíprocament sobre la relació i sobre l’altra persona. I a la vegada, com les dificultats de la parella influiran en el desenvolupament dels seus fills i filles en aquells casos en els que decideixin tenir descendència.

L’ús d’un model trigeneracional permet superar una crisi “congelada” sobre un individu per enfrontar una crisi de desenvolupament en un grup amb història. Introduir la generació dels avis en l’observació, la relació pares-fills  ha permès no només de veure les interaccions entre més persones en la sessió, sinó, sobretot d’entendre millor a l’individu. Partim de la idea  que per introduir canvis en un sistema no cal convocar tota la Família d’Origen. Amb el treball sistèmic es recullen informacions desconegudes per nosaltres, i de vegades pel mateix pacient, coneixent aspectes de la història familiar i buscant en cada cas dirigir la intensitat emocional sobre les relacions disfuncionals i no sobre el pacient. Aquest mètode està dirigit a afavorir els processos de diferenciació de les persones en les seves famílies d’origen.

Això es vincula amb el pensament de Bowlby sobre que els apegos funcionen a través dels nostres models de treball interns de creences de com veiem als altres o a nosaltres mateixos. És ben sabut pels seguidors de la teoria del apego que la teoria del apego és una teoria dels vincles afectius que romanen amb nosaltres durant tota la vida. De fet, Bowlby ha escrit que el principi motivador principal en els éssers humans és la necessitat de buscar i mantenir el contacte amb els altres. Des d’aquesta perspectiva, l’absència d’una connexió segura i significativa amb altres crea una angoixa considerable, això fa que les persones siguin vulnerables tant física com emocionalment.

Generalment les persones no trien la parella que volen, sinó que reben la parella que necessiten.  La relació de parella, es converteix en l’escenari on cada membre desplega els seus desitjos més profunds de trobar en la relació una font de reparació de les experiències irresoltes en la família d’origen. I la parella es va embolicant en una dansa impossible, ballant al so de forces de la Família d’Origen ocultes i incomprensibles per a ells.
La pel·lícula “Historia de lo nuestro” és una pel·lícula que ens serveix per a detectar alguns dels temes que hem vist a ara.  La història d’una crisis, d’una vida en comú, d’una vida comú que es pot trencar.  Narrada cronològicament descriu el passat dels personatges, Bruce Willis i Michelle Pfeiffer, la manera de conèixer-se i el desenvolupament de la seva relació, la influència dels seus familiars en la vida de la parella, les seves característiques emocionals i metodològiques que xoquen amb relativa freqüència, una sèrie de situacions que porten al matrimoni a una posició sostinguda per la presència dels fills, ignorants de la problemàtica que mantenen els seus progenitors.

Un factor important van ser els patrons de vida de les dues parts i com es veuen reflectits clarament. Inconscientment l’esposa comença a pensar que és un error reprendre el matrimoni i comencen novament a discutir, i si mirem una mica més, així era la mare de l’esposa. I els pares de l’espòs solien minimitzar el conflicte o no donar-li importància. El que torna a crear un xoc entre ells. Llavors tots aquests factors són els que van dia amb dia acabant amb la relació.

161018

Una de les escenes més important i que veiem que és massa gràfic és a on al llit estan ells dos i els seus pares (els sis), i amb això veiem que té un significat més enllà del que representa en la pel·lícula ja que veiem que el bagatge cultural i familiar és molt important en la relació, perquè sense justificar els actes; s’ha d’aprendre a empatitzar amb l’altre per l’origen i la família, i comprendre a la família (així es veuen les raons per les que es tenen certes conductes).

NOTA: Sempre som a temps d’intentar-ho, d’emprendre un viatge necessari per conèixer i conèixer- nos a través del vincle de parella.

Nou Espiral
Sandra Lorente Muñoz
Educadora Social i Terapeuta Familiar i de Parella

L’EXIGÈNCIA

Hi ha una tendència social a mirar més cap a fora que cap a dins (l’entorn – jo), és el que ens ensenyen a fer des de petits. Aprenem a mirar, interpretar i respondre a l’exterior (amb més o menys habilitat) i per tant, els nostres recursos, el nostre món, gira al voltant de les demandes i recompenses externes.
El preu que paguem és doble: ens oblidem de mirar-nos i a més a més no sabem com fer-ho.

art-1699989

En una societat on l’exigència és quasi una obligació, ens costa negociar la que ens arriba de l’exterior i som inexperts en gestionar la pròpia.

Sobre l’exigència externa hi ha molt a dir, però l’objectiu d’aquesta publicació sols és llançar unes idees per reflexionar. L’arrel de moltes malalties psicològiques és la por: que deixin d’estimar-nos, que no ens acceptin, a la soledat, etc. I l’exigència amb freqüència s’alimenta d’aquesta por. Nosaltres, per la mancança d’eines d’autoconeixement, no veiem aquesta por, estem convençuts que l’exigència sorgeix d’una motivació per aconseguir un objectiu extern (poder, reconeixement, seguretat…) i ens passem la vida tractant de no sentir por mitjançant experiències que sempre ens deixaran insatisfets (incomplets).

Si l’exigència externa no és un company de viatge desitjable, la pròpia pot ser-ho menys. Amb freqüència és necessari un treball personal profund per tal de trobar aquesta autoexigència i aprendre a conviure amb ella.

El meu consell al respecte és que hem d’aprendre a mirar-nos per esbrinar que hi ha realment darrere de cada demanda (pròpia o aliena) i des d’una comprensió el més objectiva possible de la realitat, així com des d’un tracte respectuós i acurat cap a nosaltres mateix, decidir si volem atendre aquesta exigència o no.

Nodrint la nena interior. L’article més dispers del món!

foto-1-plat

Hi ha dies que el paladar demana sabors coneguts, sabors que ens transporten a la infància, a moments de plaer, de benestar. I avui ha estat per mi un dia d’aquests. A casa meva la verdura bullida era un clàssic i la patata i pèsol un altre que de petita ja m’encantava, encara que el consumíem especialment quan era la temporada, a la primavera. I és clar, si no són de temporada doncs són “aixxxx” sí són congelats (ups! ho confesso de qualitat però congelats). Mira, no sé, em va agafar per aquí, em va venir l’antull de pèsols, quelcom irracional, així és com funcionen els antulls, sense raó de ser. I m’ho vaig permetre. Patata, pèsol i ceba i pollastre arrebossat, això és el que em venia de gust.

Primer pensava que, aquest plat, en portar una verdura de fora de temporada i un aliment fregit, potser no seria adequat per publicar en un article, però mentre me’l menjava m’anaven venint al cap possibles idees i connectades entre elles, així que vaig prendre nota, per poder seguir gaudint del plat i al final, aquí està l’article! El plat m’ha obert el fil a tot de temes suculents dels quals em motiva parlar, des de la relació de les emocions amb els aliments que escollim, de les dietes estrictes que ens generen sensació de restricció i exigència, de la importància d’una bona alimentació en l’etapa de la infància, de la freqüència de consum dels fregits i com cuinar-los, de la importància d’acceptar el moment que estem vivint, sense jutjar-nos i exigir-nos, etc. I ja veieu, avui he d’acceptar que estic una mica ennuvolada que no veig el camí gaire clar jajajaja! Així que començaré a concretar temes a veure fins on arribo!

Bé doncs, per començar a seguir el fil volia compartir la reflexió que els sabors que vivim a la infància són els que busquem després d’adults, i d’aquí la importància que els nostres petits elaborin una memòria de gustos saludable, així en la seva vida adulta els resultarà molt més fàcil seguir uns hàbits alimentaris saludables, sense esforços, sense obligacions ni restriccions i sense haver d’anar a un coach nutricional que els ensenyi a gestionar les fugides emocionals amb el menjar jajajaj!

Bé seguint el recorregut doncs volia aprofitar el post per parlar del meu concepte d’alimentació, una alimentació on prima el sentit comú, el criteri propi, el ritme de vida i la filosofia de sempre sumar. I que té a veure el post amb tot això? doncs que potser si em cenyís amb una corrent alimentària o seguís una dieta estricta on existeixen aliments permesos i no permesos, doncs potser no m’hauria permès aquest àpat que m’ha nodrit més enllà que a nivell físic. Per mi no es tracta de seguir una dieta rígida i estricta, en la que no ens permetem determinats aliments perquè ens han dit que no són bons o perquè són alts en calories, sinó de crear una estructura de menús i àpats saludables en el nostre dia a dia, amb alguns espais per concedir-nos algun desig, sense castigar-nos ni resistir-nos, i aquesta serà l’única manera que puguem anar gestionant aquests desitjos irracionals, sovint per aliments poc saludables. També és important prendre consciència de quin és el nostre ritme, la nostra logística i el nostre temps disponible per proposar-nos metes alimentàries que puguem assolir, de manera que un canvi progressiu pot ser més agradable i pot fer més fàcil que es pugui instaurar en el temps com a hàbit diari, que no pas una dieta estricta que canvia els nostres hàbits d’un dia per l’altra. Amb això no vull dir que no hi hagi casos en què una malaltia o algun factor, del tipus que sigui, exigeixi un canvi alimentari radical o una restricció dràstica d’algun aliment, però això ja s’abordaria des d’una altra perspectiva.

Un altre tema que obre la foto del plat d’avui, és el tema del consum de fregits, està clar que és una tècnica de cocció de la qual no és recomanable abusar, sobretot si tenim problemes de colesterol o excés de pes. Però, sí que com a tècnica d’ús esporàdic, per un sopar especial o per un antull de la nena interior, cal tenir present que la manera com emprem la tècnica condicionarà que sigui més o menys saludable. I com hem de cuinar amb aquesta tècnica doncs? Que l’oli de fregit cobreixi tota la superfície de l’aliment, que l’oli estigui ben calent (sense arribar al punt que comença a treure fum), d’aquesta manera es crea una escorça que fa que l’oli gairebé no penetri en l’aliment, i així tampoc el seu valor calòric. També cal tenir en compte que l’oli sigui de bona qualitat (això fa que sigui més estable al canvi de temperatura) i no reaprofitar més d’una o dues vegades l’oli i colar-lo entre ús i ús.

Un últim tema és perquè li he posat aquest títol al post, us explico: doncs resulta que aquest àpat d’avui ha sorgit d’una demanda de la meva nena interna, que avui demanava atenció i com a bona aprenent de cuidadora de mi mateixa doncs m’he cuinat el que necessitava avui, i això és important per mi en el moment que visc. Fa un temps em vaig separar i jo, una marassa cuidadora, de cop em trobo una setmana si i una no, soleta sense fills als quals cuidar, ni parella amb la qual compartir cures i “otras hierbas”. I és clar, com tot canvi a la vida, hi ha moments que no resulta fàcil i cal travessar algunes tempestes interiors en les quals les fugides emocionals són una temptació constant.

foto-2-tempesta-sense-marc

I què són les fugides emocionals? Doncs, quan passes un procés personal dur o una tempesta interior, com m’agrada dir-li, la dificultat de sostenir el dolor intern fa que busquem de fugir de les sensacions corporals amb coses que ens aportin una sensació que ens desconnecti de la que estem sentint, i aquestes coses poden ser dolços, aliments salats densos, aliments que consumíem en la infància, vicis, com el tabac, alcohol, o també treballar o fer exercici de manera compulsiva, el que sigui per tal de no sentir. I això pot dificultar-nos tenir cura del nostre cos i gaudir d’una bona salut.

I ja per acabar, dir que a l’hora de la pràctica, travessar segons quina tempesta sense escollir la fugida com a opció, pot deixar-te exhausta, cansada i tendre i llavors és moment de cuidar-se, de donar-se atenció. I aquí em trobava jo, però, a més, he de dir que m’agrada viure’m cuidant de mi mateixa, perquè en un temps passat m’havia perdut en la cura dels altres oblidant la meva, que en aquest cas també es tractava d’una fugida, que no entraré a detallar, perquè sinó crec que aquest article es podria titular l’article més dispers del món! Mira doncs va de fet li posaré aquest subtítol!
Fins ben aviat.

 

Marta Malet Casas

Dietista i Nutricionista a Nou Espiral