PER QUÈ SOM INFIDELS I QUINES SÓN LES CAUSES MÉS COMUNS

La infidelitat és un dels principals motius de ruptura en la parella. Produeix un trencament important en la confiança i els pilars de la relació de parella.

Generalment una aventura indica un desig intern de canvi o quan la relació de parella no satisfà  les expectatives i es busca fora allò que no que no es troba a la relació. En lloc de buscar el diàleg per solucionar el problema, es busca una sortida fàcil en la infidelitat.

infidelitat

Descobrir que la teva parella t’ha traït és una experiència dolorosa que qüestiona els valors de la relació com són la confiança, respecte i sinceritat.

Perdonar o no una infidelitat depèn de la persona, del tipus de relació de parella, de l’existència de fills o de tenir valors religiosos. Hi ha dones que mai podrien perdonar una infidelitat i en canvi altres que s’auto enganyen per no afrontar la realitat. És també freqüent que tant homes com dones que decideixen perdonar, però utilitzen aquest fet en les discussions o per controlar la seva parella, desgastant així més la relació. Si no són capaços de no recordar constantment la infidelitat a la teva parella i superar la situació, potser seria millor plantejar-se la ruptura.

Segons la sexòloga Alessandra Rampolla, les causes més comuns en la infidelitat són:

1) Per escapar dels problemes.
2) Per avorriment.
3) Perquè estem descontents en l’àmbit sexual.
4) Perquè ens sentim desatesos.
5) Perquè ja no ens sentim compatibles.
6) Perquè ens enamorem d’un altre, sense adonar-nos …
7) Per evitar el divorci.
8) Per sostenir l’actual parella.
9) Per augmentar el nostre ego.
10) Per la crisi de la mitjana edat.
11) Per venjança: “si ell ho va fer, jo ho faig”.
12) Per addicció sexual.

Superar la infidelitat

La confiança és essencial en una relació sana, i la persona que ha estat infidel haurà de treballar dur perquè la seva parella torni a confiar-hi.

En canvi la persona que ha estat enganyada, té que valorar si val la pena salvar la relació i en cas afirmatiu també haurà de treballar per vèncer la desconfiança cap a la seva parella. És un treball dur, ja que d’una banda haurà de treballar amb les seves emocions com la ràbia, el ressentiment, etc. i d’altre banda treballar per millorar la comunicació amb la parella, i trobar solució si cal per a aquelles àrees que no funcionen bé o necessiten millorar.

Quan la separació és inevitable

De vegades, passa que la infidelitat és el punt d’inflexió en el qual es fa palès que allò que va unir a la parella ha deixat d’existir, o ja no és important en aquesta fase de vida, i arriba el moment que queda patent que la separació és el millor.

Si no som sincers i clars amb els nostres sentiments i volem mantenir la relació de parella quan l’amor no existeix, estarem abocats a crear ressentiment i sofriment que ens farà infeliços com a parella.

Coia Borràs

Psicòloga

HACIA UNA MASCULINIDAD Y FEMINIDAD INTEGRADA.

Hablar de masculinidad y feminidad resulta ser un ejercicio mucho más complejo de lo que podía presumirse, éstos conceptos están contaminados de prejuicios y estereotipos.

En este artículo, nos alejaremos de estas distorsiones y nos aproximaremos a la esencia de lo masculino y femenino que hay en nosotros. Pocas personas son conscientes hasta que punto una mala integración de su masculinidad y/o feminidad puede afectarles en sus vidas.

11110878_393332874188342_3725045611472843064_n

Como en otros ámbitos, nos enfocamos más en los síntomas, es decir, en las consecuencias, que en las causas. De hecho mi interés por profundizar en el estudio de la masculinidad y la feminidad nace precisamente de éstos síntomas, ya que, una de las principales demandas que atiendo en mi práctica profesional son los problemas de pareja, o mejor dicho, con la pareja… “No me entiende, no me ayuda, no se da cuenta que se ha de poner la lavadora, han merendado los niños?, otra vez hemos de hablar esto…” estas frases son sólo unos de los ejemplos que escuchamos con bastante frecuencia. De hecho, ahora que las releo me parecería (no se que opinará el lector) que podrían haber sido pronunciadas por una mujer, excepto la última, y esto se debe porque quien principalmente acude a terapia es ella, pero no porque esté peor, sinó porque es más consciente, y cuando invitamos a que su pareja (hombre) acuda a una de nuestras sesiones, generalmente él no viene, ya que ellos argumentan que “a mi no me pasa nada, yo estoy bien, Qué,  ¿Otra vez al loquero?”. Por el contrario, si fuera él quien está en terapia (que también sucede) y pidiéramos que acudiera su pareja (mujer) casi seguro que ésta vendría. Ellos suelen acudir después de un ultimátum o después de la ruptura, ya que vivieron en la inopia la mayor parte del tiempo de relación.

Pero este conflicto, estas quejas o ignorancias son sólo síntomas. Las verdaderas causas de las dificultades en las relaciones, y en especial en las de pareja, radican en la profunda desconexión con nuestra masculinidad y feminidad auténticas.

Si pudiéramos sintetizar toda la historia de la humanidad, desde sus albores a nuestros días, en las doce horas de un reloj de manecillas, durante casi la totalidad de esas doce horas, los roles que ocupaban hombres y mujeres en nuestras sociedades eran claros, bien definidos, y observándolos desde hoy en día, a todas luces arcaicos y coercitivos, incluso me atrevería a decir, vejatorios para las mujeres. Una masculinidad primaria, posesiva e impositiva ha dominado, y todavía domina nuestra especie (Las causas serían objeto de otro artículo). Y aunque es cierto que a lo largo de esas casi doce horas han surgido brillantes mujeres, no ha sido hasta los últimos segundos de esa vuelta de reloj que el despertar de la mujer y lo femenino se está manifestando intensamente (gracias a Dios! O la Diosa!). Estos últimos segundos en nuestra escala de tiempo son apenas 100 años, y ese despertar de la mujer y de lo femenino, ha cogido a contrapié a los hombres y lo masculino. Y todos, ellos y ellas, buscan como posicionarse en este nuevo tiempo, en el que los valores y creencias, históricamente establecidos, ya no funcionan.

Es necesario hacer un trabajo profundo, conectarse con los aspectos masculinos y femeninos que piden manifestarse desde nuestro interior, romper con los estereotipos y caminar hacia una masculinidad y feminidad integrada y evolucionada, adaptada a una realidad más equitativa, para así poder gozar de una plenitud en nuestras relaciones de pareja.

Y ante este profundo reto, nace nuestra vocación de trabajo en pro de la autosuficiencia personal aportando a las mujeres y hombres de este nuevo tiempo herramientas que les permitan gozar de si mismos, con el otro, los demás y el entorno de una manera plena y saludable.

CARLES ROMERO MARTÍNEZ
PSICÓLOGO

Próximamente realizaremos un Taller sobre Masculinidad & Feminidad, puedes encontrar más información en el siguiente enlace:

http://www.nouespiral.org/es//subpage/masculi_femeni_espiral_reus.php

MOURE’S EN UN COS LIMITAT

No sóc el meu cos, però en ell habito, ell m’acompanya al llarg de la meva vida fins que mori.I quan mori ens acomiadarem, i cada un seguirem el nostre viatge.
Cap treball intern i personal és complert si no aprenem a relacionar-nos amb el nostre cos: relacionar-nos amorosa i respectuosament amb ell.

 

2016-09-10-10-04-09

Sovint només parem atenció al nostre cos quan ens fa mal, quan no ens agrada, quan no el sentim prou ràpid, prou àgil, prou fort, prou jove, prou prim…Qui està plenament content amb el seu cos? I en canvi quant de servei ens fa, quant és capaç de fer-nos sentir?… És hora ja de mostrar gratitud al nostre cos: als peus que ens sostenen i ens porten d’aquí cap allà, a les cames que ens permeten ballar, impulsar-nos, elevar-nos… als braços i a les mans que ens apropen als altres, als ulls, boca, nas, orelles… que ens descobreixen el món, al nostre cap, creador de tot el que siguem capaços de creure… al nostre cor, fetge, ronyons, estomac… Saps quantes persones hi ha al món que donarien qualsevol cosa per tenir el teu cos?; sí, aquest al que tantes pegues trobes. I malgrat tot, aquestes persones aparentment limitades en els seus cossos, sovint aconsegueixen viure i sentir la vida més plenament que qualsevol persona “sana”. Així que aquí va la meva recomanació: cuida el teu cos, tracta’l bé, alimenta’l bé, fes-lo descansar, dona-li alegries i no el critiquis més, prou de maltractar-lo!, gaudeix d’ell!.

El meu treball com a dansa moviment terapeuta m’ha permés valorar, gaudir i aprendre encara més de la màgia dels cossos que es mouen sigui com sigui, i siguin com siguin. Una gran mestra, la María Fux, dansa terapeuta argentina m’ho va ensenyar: “tots podem ballar amb les nostres limitacions”, tots tenim limitacions: físiques, mentals, emocionals… però mentre siguem vius podem sentir, experimentar, crear… La dansa i el moviment ens possibiliten re connectar amb el nostre ser a través del nostre cos, i d’aquesta manera es crea bellesa, màgia, emoció…

Amb la dansa “simplement”  es crea l’espai i el moment per a poder gaudir del propi cos, sigui com sigui, amb les seves limitacions i també amb les seves potencialitats. El plaer de moure’s sense cap tècnica específica, sols a partir de certs estímuls sensorials, de la respiració, d’objectes, de la música, de la relació amb l’altre… No es necessita tenir un cos àgil, fort, rítmic… QUALSEVOL PERSONA, pot ballar. Per això no excloc les persones amb limitacions físiques, sensorials o mentals.

La Dansa i el moviment són quelcom innat en l’ésser humà. Comencem a explorar i conèixer el món a partir del nostre cos: agafar coses, sospesar-les, empènyer-les, arrossegar-les…, sense adonar-nos anem integrant conceptes de pes, profunditat, distància, quantitat, formes, colors… i tot, a partir del moviment.
En els primers set anys de vida, el nen aprèn a sentir el seu cos, el món que l’envolta i també a moure’s de manera eficaç en aquest món. Durant aquests anys, el cervell és bàsicament una màquina de processament sensorial, això vol dir que sent les coses, les coneix i adquireix el seu significat directament de les sensacions, és a dir, que comencem a aprendre a partir de les sensacions corporals i després, de la relacions amb els altres. Un nen petit no té massa pensaments o idees respecte a les coses, únicament s’ocupa de sentir-les i de moure el seu cos en relació a aquestes sensacions. Les seves respostes adaptatives són més musculars o motores que mentals. Per això és tan important que els infants, en les primeres etapes, aprenguin a partir de l’experimentació i no pas a partir de processos cognitius.
Els infants són moviment en estat pur, creativitat en essència. Malauradament vivim en una societat en la que no es potencia massa el moviment lliure i la creativitat, ans el contrari, els nostres infants acostumen a estar massa dirigits i condicionats pel món adult.
La Dansa promou en l’infant certes qualitats humanes com el desenvolupament de la sensibilitat, l’impuls a investigar, experimentar, expressar, transformar, pertànyer, compartir, col·laborar i respectar.

La meva proposta es basa en un treball integratiu per tal de poder viure simultàniament el cos, les emocions, el pensament, la creativitat i la comunicació. Posar el focus en que els participants, a través del seu cos, del que senten, volen i decideixen, puguin investigar, crear i comunicar-se verbal i corporalment.
I que s’aconsegueix amb això?: plaer, felicitat, gaudi, benestar, coneixement, creixement…

Olga Villena Fresquet
Llicenciada en Pedagogia Terapèutica i Educació Especial
Dansa Moviment Terapeuta