Molt es porta parlant del canvi que necessària i inexorablement s’està produïnt, en el paradigma de sistema educatiu. De la mateixa manera que la societat canvia, els models socioeconòmics canvien i la humanitat evoluciona i canvia, l’escola ho ha de fer també. Encara però hi ha sistemes polítics i molts ciutadans que es resisteixen als canvis, que prefereixen quedar-se ancorats en el que és conegut per por a allò que és nou.
Molt es parla sobre l’educació emocional en els infants i poc es parla d’aquest tema en relació al colectiu de mestres.
Aquest article vol girar al voltant de tres eixos: l’àmbit emocional i psicològic, la cohesió grupal (com la cohesió entre l’equip de professionals, i la cohesió entre el mestre i la família repercuteix en les dinàmiques escolars) i, finalment, la comunicació.
Igual que la societat, l’escola es veu sotmesa a constants canvis i de retruc es troba habitualment immersa en adaptacions curriculars, de gestió, de personal, d’alumnat, etc.
El professorat no sols s’ha d’ocupar de vetllar pels seus alumnes, de programar, d’avaluar la seva feina, d’entrevistar-se amb el pares, de participar activament dins la dinàmica escolar, etc., sinó que també ha d’anar adaptant-se a: ratios elevades, interculturalitat dins les aules, canvis en l’equip docent, limitacions professionals o personals…
Per la meva experiència professional a l’estar treballant al costat dels mestres, sovint observo que el col·lectiu de mestres es cuida poc a nivell psicològic i emocional, i això fa que de vegades es vegin desbordats pel volum de treball que tenen, per la seva pròpia exigència de voler arribar a tot arreu, pel poc recolzament que de vegades reben dels seus companys, dels pares, etc.
Em preocupa també que a les escoles no es contempli o es contempli poc el treball de les emocions amb els infants. Com ajudem als nostres alumnes a gestionar les emocions?, com atenem les carències emocionals?, com potenciem l’assertivitat, l’empatia, l’escolta activa?, quines són les respostes de l’adult davant el conflicte, davant la diferència?… Els nens i les nenes no presenten mai conductes inapropiades, són conductes que poden molestar i poden dificultar, però sempre són conductes que ressalten que alguna cosa no està bé. Els nens i les nenes necessiten doncs, adults disponibles i disposats a estar al seu costat, que els ajudin a créixer emocionalment, perquè quan el terra de les emocions és prou sòlid, tota la resta d’aprenentatges s’assoleix més eficaçment: és difícil concentrar-se en aprenentatges acadèmics, quan el més bàsic està per resoldre. Cal doncs que els mestres es sentin capaços de fer aquesta tasca, i el que és més important, que creguin que aquesta tasca és competència d’ells dins l’escola, igual que els pares han d’assumir la seva responsabilitat a casa. Es tracta doncs de fer equip pares i mestres com a coeducadors dels infants. – Aquest darrer punt donaria per un altre article ja que és un gran tema: la comunicació i treball d’equip entre escola i famílies – .
Però als mestres no se’ls prepara per aquesta tasca i pocs equips directius aposten per aquests tipus de formacions, sovint ni tan sols contemplen la possibilitat de dedicar unes hores a la setmana a cuidar els mestres, a enfortir els vincles entre ells, a llimar desavinences…
Sovint observo que els equips educatius estan poc cohesionats, i que els membres dels mateixos mantenen punts de vista diferents respecte al Projecte Educatiu de Centre. Crec que això és degut perquè en el fons les persones que treballen juntes es coneixen poc a nivell humà. Penso que un grup en el que els membres es coneixen, s´aprecien i confien els uns amb els altres, funciona molt més eficaçment a tots nivells. Això es transmet als infants i repercuteix directa i favorablement en la tasca educativa.
Finalment, ressaltar el tema de la comunicació en educació. Quantes vegades sorgeixen conflictes per no saber explicar-nos, per pressuposar, per no escoltar el que ens diu l’altre, per no posar-nos en el lloc de l’altre, per jutjar… Aprendre a comunicar-nos millor, serà una estratègia important en la resolució de conflictes. I per descomptat, per aprendre a comunicar-nos millor caldrà tenir en compte no sols els aspectes verbals sinó també els no verbals (corporals), ja que les paraules de vegades poden ser confoses, però no el llenguatge corporal.
Crec que si els mestres tinguessin temps i espais per poder prendre consciència de com es posicionen davant:
– El grup de companys i d’alumnes
– Els canvis
– El conflicte
– La pròpia limitació i la limitació externa
– Les pròpies capacitats
Tindriem mestres més feliços, reconeguts i eficaços i, de retruc, alumnes més escoltats, respectats, motivats i connectats amb ells mateixos.
Olga Villena Fresquet
Llicenciada en Pedagogia Terapèutica i Educació Especial
Dansa Moviment Terapèuta