juliol de 2016 – NOU ESPIRAL

LA MILLOR DIETA DEL MÓN

1love you Quantes coses ens nodreixen a més dels aliments! Unes paraules boniques, el regal d’una bona amiga, unes lletres d’amor, un estiu passat per aigua amb els nens, uns riures amb les amigues, un concert a la vora del mar, l’abraçada sincera d’un fill, un bany al mar sota la lluna plena, una festa de les d’estiu de veritat amb la bassa il·luminada, uns “bailoteos” amb música de la més “cutre” i enganxosa, cuidar cada raconet de la teva casa, decorar-la i no poder parar de mirar-te-la, un dia de platja, una mossegada de síndria, i l’estiu, l’estiu, i més estiu… Què millor que gaudir del que la vida ens ofereix a cada temporada!

Si t’enfoques en nodrir-te de tot allò que vius, de tot el que et rodeja… t’adones que gairebé no penses en el menjar, tan sols cuines quan se t’obre la gana i assaboreixes aquell àpat com un moment més de tots aquells que t’omplen, no com l’única font de plaer i satisfacció.

Quina dolça manera de cuidar-se i/o perdre pes oi? És per mi “la millor dieta del món”. Està clar, però, que a més de nodrir-nos de tot allò que vivim, a l’hora de cuinar és important escollir aliments sans i nutritius. I parlant d’enfocaments, doncs, també es tractaria d’enfocar-nos en tots aquells aliments que “sí que es poden menjar”, és a dir, que són baixos en calories i rics en nutrients, en lloc de fixar-nos només en el que no, o que cal consumir-los de manera esporàdica, que serien: els rics en greixos saturats, com els embotits, i rics en calories i pobres en nutrients, com la brioixeria o els sucres refinats).

I per poder escollir “els aliments que sí que es poden menjar” ens calen alguns conceptes:

Primer cal definir “el que sí que podem menjar”, que seria:

2fruita Aliments que haurien de ser majoritaris als nostres plats: verdura de fulla verda, hortalisses, fruites, llegums i cereals integrals haurien de ser els aliments sempre presents dels nostres àpats.

Pel que fa a les proteïnes, si són d’origen vegetal: llegums, tofu, seitan, derivats de la soja i fruits secs i d’origen animal: ous, lactis, peix i carns blanques.

I finalment del grup dels greixos: olis verges de llavors i oliva de primera premsada en fred en petites quantitats, unes 4 cullerades soperes al dia, fruits secs i llavors.

I com saber les quantitats, està clar que l’ideal és visitar un dietista que et faci un pla personalitzat, però de manera orientativa tenim una mesura molt gràfica i prou útil; En els àpats principals, si visualitzem un plat quedaria així:

1/2 del plat de verdures i/o hortalisses
1/4 de plat de proteïna
1/4 de cereal o pasta integral o llegum

3amanida Així doncs, si volem cuidar-nos ja tenim dos enfocaments: per una banda nodrir-nos dels moments, experiències i persones que estimem, i per altra omplir els nostres plats del dia a dia amb tots aquests aliments que “sí que es poden menjar” i sempre que es pugui de cultiu ecològic i de temporada.

Bé per acabar i resumir: nodreix-te de cada instant i alimentat de les fruites i verdures que ens ofereix la calor. I sobretot que passis un estiu ben nutritiu.

Marta Malet Casas
Dietista i nutricionista Col·legiada CAT000734
Certificada per Nutritional Coaching

ESCOLA I EMOCIONS

Molt es porta parlant del canvi que necessària i inexorablement s’està produïnt, en el paradigma de sistema educatiu. De la mateixa manera que la societat canvia, els models socioeconòmics canvien i la humanitat evoluciona i canvia, l’escola ho ha de fer també. Encara però hi ha sistemes polítics i molts ciutadans que es resisteixen als canvis, que prefereixen quedar-se ancorats en el que és conegut per por a allò que és nou.

Molt es parla sobre l’educació emocional en els infants i poc es parla d’aquest tema en relació al colectiu de mestres.

Aquest article vol girar al voltant de tres eixos: l’àmbit emocional i psicològic, la cohesió grupal (com la cohesió entre l’equip de professionals, i la cohesió entre el mestre i la família repercuteix en les dinàmiques escolars) i, finalment, la comunicació.

escola_emocions02

Igual que la societat, l’escola es veu sotmesa a constants canvis i de retruc es troba habitualment immersa en adaptacions curriculars, de gestió, de personal, d’alumnat, etc.
El professorat no sols s’ha d’ocupar de vetllar pels seus alumnes, de programar, d’avaluar la seva feina, d’entrevistar-se amb el pares, de participar activament dins la dinàmica escolar, etc., sinó que també ha d’anar adaptant-se a: ratios elevades, interculturalitat dins les aules, canvis en l’equip docent, limitacions professionals o personals…

Per la meva experiència professional a l’estar treballant al costat dels mestres, sovint observo que el col·lectiu de mestres es cuida poc a nivell psicològic i emocional, i això fa que de vegades es vegin desbordats pel volum de treball que tenen, per la seva pròpia exigència de voler arribar a tot arreu, pel poc recolzament que de vegades reben dels seus companys, dels pares, etc.

Em preocupa també que a les escoles no es contempli o es contempli poc el treball de les emocions amb els infants. Com ajudem als nostres alumnes a gestionar les emocions?, com atenem les carències emocionals?, com potenciem l’assertivitat, l’empatia, l’escolta activa?, quines són les respostes de l’adult davant el conflicte, davant la diferència?… Els nens i les nenes no presenten mai conductes inapropiades, són conductes que poden molestar i poden dificultar, però sempre són conductes que ressalten que alguna cosa no està bé. Els nens i les nenes necessiten doncs, adults disponibles i disposats a estar al seu costat, que els ajudin a créixer emocionalment, perquè quan el terra de les emocions és prou sòlid, tota la resta d’aprenentatges s’assoleix més eficaçment: és difícil concentrar-se en aprenentatges acadèmics, quan el més bàsic està per resoldre. Cal doncs que els mestres es sentin capaços de fer aquesta tasca, i el que és més important, que creguin que aquesta tasca és competència d’ells dins l’escola, igual que els pares han d’assumir la seva responsabilitat a casa. Es tracta doncs de fer equip pares i mestres com a coeducadors dels infants. – Aquest darrer punt donaria per un altre article ja que és un gran tema: la comunicació i treball d’equip entre escola i famílies – .

Però als mestres no se’ls prepara per aquesta tasca i pocs equips directius aposten per aquests tipus de formacions, sovint ni tan sols contemplen la possibilitat de dedicar unes hores a la setmana a cuidar els mestres, a enfortir els vincles entre ells, a llimar desavinences…

Sovint observo que els equips educatius estan poc cohesionats, i que els membres dels mateixos mantenen punts de vista diferents respecte al Projecte Educatiu de Centre. Crec que això és degut perquè en el fons les persones que treballen juntes es coneixen poc a nivell humà. Penso que un grup en el que els membres es coneixen, s´aprecien i confien els uns amb els altres, funciona molt més eficaçment a tots nivells. Això es transmet als infants i repercuteix directa i favorablement en la tasca educativa.

Finalment, ressaltar el tema de la comunicació en educació. Quantes vegades sorgeixen conflictes per no saber explicar-nos, per pressuposar, per no escoltar el que ens diu l’altre, per no posar-nos en el lloc de l’altre, per jutjar… Aprendre a comunicar-nos millor, serà una estratègia important en la resolució de conflictes. I per descomptat, per aprendre a comunicar-nos millor caldrà tenir en compte no sols els aspectes verbals sinó també els no verbals (corporals), ja que les paraules de vegades poden ser confoses, però no el llenguatge corporal.

Crec que si els mestres tinguessin temps i espais per poder prendre consciència de com es posicionen davant:

– El grup de companys i d’alumnes
– Els canvis
– El conflicte
– La pròpia limitació i la limitació externa
– Les pròpies capacitats

Tindriem mestres més feliços, reconeguts i eficaços i, de retruc, alumnes més escoltats, respectats, motivats i connectats amb ells mateixos.

Olga Villena Fresquet
Llicenciada en Pedagogia Terapèutica i Educació Especial
Dansa Moviment Terapèuta

EL GRAN VALOR DE LO QUOTIDIÀ

Amb molta facilitat no apreciem allò que té de meravellós el nostre món, i donem poca importància a coses tan habituals com caminar o portar un plat a la cuina després d’haver menjat, aquestes petiteses es poden arribar a convertir en veritables obstacles insalvables per a algunes persones o determinades situacions. Aquests dies em trobo convalescent d’una intervenció quirúrgica, i em veig obligat a caminar amb dues crosses, veig als altres realitzar aquestes senzilles activitats d’una manera automàtica sense percebre que per a moltes persones permanentment i per a mi circumstancialment, resulten senzillament impossibles d’executar.

menisc
De vegades la vida ens atura i se’ns obra l’oportunitat de poder reflexionar al respecte, i no tant sols sobre aquesta falta de mobilitat temporal, sinó d’aquelles altres coses de les quals tenim poca cura i que sols apreciem quan les perdem, quantes persones coneixem que no presten excessiva atenció a la seva parella caient en rutines monòtones que poc a poc van consumint i deteriorant la relació? O quants pares i mares no s’aturen a jugar amb els seus fills arrossegats per les exigències de la pressió laboral?… I un dia, un dia terrible, se n’adonen que allò que creien tenir segur i per sempre, ja no hi és, i llavors sobtadament aprecien el gran valor que allò que han perdut tenia a les seves inconscients vides.

Un dia un company que com jo estem més aprop dels 50 que dels 40, em va dir: “T’imagines caminant agafat de la ma del teu pare pel carrer?” i li vaig dir que per suposat que no, a lo qual va afegir: “Doncs aprofita a agafar la ma del teu fill, perquè un dia no te la voldrà donar”… Seria injust dir que aquesta única frase va canviar la meva vida, ja que ni crec el les frases miracle, ni les teràpies exprés, ni amb els “crece pelo”, però sens dubte va contribuir a consolidar una actitud que posa en valor, gaudeix i dona gràcies del regal d’estar viu, d’allò que tinc i sobretot, allò que sóc.

Vivim en una societat consumista determinada per allò que tenim, si se’ns trenca alguna cosa, ràpid la substituïm per una altra de nova, de fet la majoria d’aparells industrials i electrònics estan dissenyats per durar un temps determinat, cada vegada menor cal dir. Això em recorda una escena que vaig veure una tarda passejant pels carrers entollats de Dharamsala, quan em vaig aturar davant d’una paradeta on un senyor reparava paraigües, paraigües com els que podríem adquirir per 3€ en qualsevol basar oriental de les nostres ciutats, i llençaríem a la primera paperera que trobéssim després que un cop de vent el capgirés. Doncs aquell home, amb una infinita paciència i encara més gran destresa, els reconstruïa allargant la seva vida útil… Però a 8 hores de vol cap a l’oest del poble on viu el Dalai Lama, anem adoctrinant a les noves generacions en el dogma del consumisme des de la més tendra infantesa; serveixi d’exemple la col·lecció de cromos de la lliga de futbol 2015-16 que està fent el meu fill petit, vinga nous fitxatges i actualitzacions, completar l’àlbum es converteix és una tasca gairebé titànica i també caríssima, i el millor de tot, aquest àlbum encara inacabat en el que he invertit més de 100€, a finals d’agost ja no tindrà cap valor, per què als quiosc començaran a vendre els cromos de la lliga 2016-17, i quedarà oblidat com l’arpa de Becquer: “… Silenciosa y cubierta de polvo…” i un dia de “marujeo” acabarà al fons de la galleda de la brossa. i ja que l’acabareu llençant, recordeu que els cromos van al contenidor blau i l’àlbum al groc. Per cert, amb els 100€ de l’àlbum, a l’Índia viuen dues famílies més d’un mes!

Tot això fa preguntar-me si aquesta manera de fer amb les coses materials, aquesta actitud de no posar-les en valor, no és similar a com actuem quan trenquem vincles afectius, substituint-los compulsivament de la mateixa marera que la rentadora espatllada…

TENIR… I Tot allò que tenim: Bens materials, vincles afectius, salut… Tot, un dia ho perdrem, sento ser tant dramàtic, però en essència és aixi, tot és impermanent. I malgrat aquesta evidència que no volem veure, configurem i definim la nostra vida a l’entorn de les nostres possessions: la meva casa, la meva feina, la meva parella, els meus fills… I per tant, aquesta manera de viure porta implícit el patiment, ja que tot això ho perdrem algun dia. En canvi com ens relata meravellosament Erich Fromm al seu assaig Tenir o Ésser, allò que som, ni ens ho poden prendre, ni ho perdrem mai.

Aquests dies no puc caminar, la qual cosa no m’ha d’impedir deixar de ser el que en essència sóc, també òbviament podríem fer una reflexió sobre les causes profundes de perquè la vida ens atura, potser anem massa ràpid, fem masses coses… Bé això ho deixaré per una nova entrega.

Steve Jobs, deia haver llegit una frase que deia: Si avui fos l’últim dia de la teva vida, faries el que estàs a punt de fer? I ell deia que cada matí es mirava al mirall i es feia aquesta mateixa pregunta, i quan la resposta era No tres dies seguits, sabia que havia de canviar alguna de les coses que estava fent en aquell moment de la seva vida, i des de la més profunda humilitat voldria convidar-vos a que reflexioneu i poseu en valor allò que teniu, quan encara sou a temps, i deixeu anar allò que més que un bagatge és sols una càrrega.

NOTA DE L’AUTOR PELS DEPRESSIUS, CENIZOS I NEGATIVISTES EN GENERAL: El mal rotllo que teniu i porteu a sobre, també és impermanent i un dia passarà, sols heu de decidir quan voleu que sigui aquest dia.

CARLES ROMERO MARTÍNEZ
Psicòleg.