TAI-TXI & TXI-KUNG

El tai-txi és un art marcial d’origen xinès que empra l’energia interna del cos pel combat i també té una finalitat terapèutica. Es practica lentament cercant la fluïdesa en els moviments i posant tota la concentració dins del cos. Prenent consciència del Qi o energia vital que ens descriu la Medicina Tradicional Xinesa, equilibrem els meridians nodrint els òrgans interns i sanem les nostres emocions.
4043346889_594d8a247a_z
L’objectiu és mobilitzar tota aquesta energia per guarir el cos, aprenent a controlar a voluntat la ment. La pràctica regular de diferents exercicis específics, ens proporciona amb el temps força, salut i vitalitat.

El txi-kung forma part de la medicina tradicional xinesa juntament amb l’acupuntura, la moxibustió, o bé els massatges amb més de 3000 anys d’antiguitat.

La composició de la paraula “txi-kung” o “Qi Gong” està formada pels ideogrames “Qi”, que significa energia i “Gong” que vol dir treball; ambdues integren el treball amb l’energia interna del propi cos.

Aquesta disciplina oriental consisteix en una sèrie d’exercicis suaus, lents i circulars entrellaçats, que mitjançant el moviment, la respiració i la concentració mental, reforcen els òrgans interns proporcionant la salut del cos i la ment, a la vegada que també preveu malalties.
Al mateix temps que exercita les articulacions i els músculs, fomenta la relaxació i proporciona la base per a moltes altres arts marcials.

Movilitzant l’energia interna del propi cos, l’ajudem així a recuperar l’equilibri i la salut, tonificant els músculs, estirant la columna, aclarint la ment i rejuvenint en definitiva l’esperit.

Les classes de Tai-txí Txuan i Qi Gong. Formes contemporànies de l’estil Yang, són una font inesgotable de pau, harmonia i vitalitat, el tait-xí i el Qi Gong són l’art de desenvolupar l’energia, especialment per a la salut, la força interna i l’entrenament mental, mitjançant la pràctica de moviments estàtics i dinàmics lents, suaus i circulars que coordinats amb la respiració proporcionen equilibri i harmonia.

Allibera les tensions en les articulacions i dóna elasticitat als lligaments, aconseguint recuperar i reforçar la salut.

És la forma de gaudir d’una meditació en moviment a la vegada que ens dóna una comprensió profunda de l’energia i de les dues forces: activa i passiva.

Els practicants d’aquestes disciplines connectem amb l’entorn de manera més lúcida, vital i activa, i ens dotem d’una perspectiva de vida plena d’energia, equilibri, alegria, salut i benestar. Els practicants de Tait-xí i Qi Gong gaudim d’una prolongada joventut.

Jordi Abelló

Professor de Tai-Txi & Txi-Kung

“Aprova-ho tot i tindràs bici nova” o… compte amb no punxar rodes abans d’hora!

Ja fa uns quants anys que el meu bagatge professional m’ha portat a dedicar-me dins els àmbits de la  docència i la psicologia a tractar amb nens i adolescents. Donades les dates en què estem, seria d’esperar que l’article d’avui s’enfoqués vers l’organització de les activitats d’estiu, la conveniència o no dels deures, els avantatges d’anar de campaments, la reorganització de rutines o com emprar constructivament el temps en família, ara que arriben les tan anhelades vacances. Cert és que aquests tòpics sempre tenen el seu punt d’interès, tan cert com que pel meu cap s’anaven coent idees però… a més a més de psicòloga, sóc mare d’algú que ha finalitzat una etapa acadèmica decisiva i a qui vull agrair les dolces paraules que ha tingut pels seus pares a la xarxa… paraules d’agraïment pel recolzament rebut al llarg del seu camí d’ aprenentatge. Des d’aquí, gràcies a tu per ensenyar-nos també a ser pares, per omplir-nos d’orgull amb la teva manera de ser i per ser la responsable de replantejar  les reflexions que avui faré.

 
15333288775_78c8e35145_z
Tot just aterrem al final d’un llarg curs i amb ell al merescut descans de molts estudiants, previ afrontament de la marató que comporta superar  els temuts exàmens finals abans de traspassar la línia de meta. No tots  viuen aquesta cursa de la mateixa manera; n’hi ha qui l’ afronta amb confiança i seguretat, d’altres amb por i ansietat i alguns amb poques ganes o incertesa davant la sensació que ja han perdut el seu dorsal.

Qui llegeixi això es preguntarà que té a veure  tota aquesta parrafada amb les bicis i les rodes. Doncs bé, fa un temps vaig escoltar una xerrada on un reconegut empresari defensava els premis materials com a estratègia efectiva  lligada al rendiment acadèmic dels fills, comparant-ho amb els incentius que s’obtenen lligats als beneficis de la producció industrial. Ho defensava, practicava i aconsellava com a clau per l’èxit en la vida adulta. Al marge de respectar totes les opinions i encara que, personalment, crec  que el valor d’una persona no s’hauria de quantificar per una qualificació numèrica, el cert és que ens trobem en una societat competitiva on aquest factor té un pes important i on tots els pares lluiten per a que les notes dels seus fills siguin el més brillants possibles.

Davant aquesta debacle molts pares cauen, no dubto que amb bona voluntat, en el recurs d’oferir un regal al seu fill/a si supera totes les matèries d’una avaluació, si els notables d’avui són excel·lents el proper trimestre o aconsegueix passar el curs impecablement net en arribar el mes de juny.
Segons es miri, prometre premis per aprovar pot semblar, a priori, una eina fàcil que ajudi a animar a posar colzes inclús al més mandrós dels estudiants però.. és realment una estratègia eficaç per promoure la curiositat i motivació pel saber? garanteix l’èxit escolar? I una qüestió que no es pot ometre: és predictor de la felicitat i l’èxit en la vida adulta?

Abans de posar aquest mètode en pràctica, m’agradaria puntualitzar alguns aspectes a considerar. En primer lloc, no conec ningú a qui agradi fracassar. D’altra banda, ser intel·ligent va més enllà de la capacitat de “treure’s un examen” o tenir un expedient impol·lut. Si tenim en compte que la satisfacció davant l’èxit és una reacció humana innata, hauria de ser obvi que no és necessari un sistema de premis afegits per explotar-la. Tenint en compte això, valorar l’estudiant per la seva capacitat d’aprovar pot implicar la pròpia des valorització en el seu potencial, en la confiança de descobrir la necessitat de demostrar-se el que és capaç d’aconseguir per ell mateix, en aprendre a superar obstacles i frustracions i en gaudir dels progressos  derivats del seu propi esforç personal, independentment d’una nota final, superada o no. En definitiva, de construir el camí del seu autoconcepte .La satisfacció i el benestar intern no són sentiments que es puguin suplir amb cap recompensa material.

I ara anem un pas més enllà i valorem altres possibles riscs, si és que encara no ens podem resistir a la idea d’oferir un fabulós regal. Acceptarà el fill que en les responsabilitats diàries no sempre s’actua per obtenir premis extres? o pel contrari, els pares es veuran immersos en una roda de compromisos on els infants aprendran que a mida que avancin els cursos i amb ells les obligacions escolars, el reconeixement al seu mèrit comportarà un xantatge inconscient amb la exigència d’una major recompensa com a condició “sinequom” per aplicar-se en l’estudi?

Es aquí on es desinflen les rodes, els pinyons i el flamant canvi de marxes,… és aquest el cas on els premis acaben desenvolupant la mateixa funció que el càstig, un resultat que pot ser positiu però efímer i temporal, motivat per un acte que executa l’adult sense tenir en compte que els nens i joves necessiten aprendre a ser responsables per ells mateixos i a viure amb el convenciment que el que fan és el millor per ells. No tenim la bici que ja volem la moto… en aquest moment , ja només ens queda l’esperança que el nostre “estratega” no “patini” i aconsegueixi complir les expectatives pactades davant els oferiments paterns. En cas contrari, la impossibilitat d’obtenir allò que li ha estat promès pot generar, un sentiment de frustració i fracàs i el que és més trist, la caiguda estrepitosa que el dugui a llençar la tovallola, doncs arribats a aquest punt  el materialisme impera i la seva motivació intrínseca, tan necessària i relegada a segon pla, serà difícilment el motor que impulsi la seva dedicació.

L’esforç, el progrés i les notes superades han de ser motiu d’estima, elogi i reconeixement. Els nens i joves han de sentir davant un nou assoliment l’acompanyament  dels qui l’envolten, sentir-se orgullosos i valorar que el que estan fent mereix la pena. L’ofici de l’estudiant és estudiar i fer-ho sentint que és un bé per a ells mateixos, no una moneda de canvi. El dels pares és recolzar-los en tot el que necessitin de forma integral . Reconèixer els seus mèrits, habilitats i ajudar-lo a acceptar les seves limitacions. Ningú és perfecte. D’aquesta manera  li transmetrem seguretat i confiança en el seu potencial, inclús en el cas que les seves qualificacions no siguin les esperades. Educar amb coherència és un incentiu que no requereix diners, però són aquestes petjades emocionals  les que creen vincles positius, enriqueixen la personalitat i l’aprenentatge  progressiu  d’habilitats personals i socials  que el  guiaran a ser en un futur  adults capaços d’afrontar els entrebancs i les diverses situacions  que es vagin trobant al llarg de la seva vida.

No voldria acabar donant la impressió de rigidesa o de que els nens i joves hagin d’estudiar perquè toca i prou. L’alegria  per l’esforç diari , pel progres i pels resultats  obtinguts mereixen tot el nostre reconeixement i celebració. Un detall puntual, aquell  petit caprici que sempre els ronda pel cap i sabem que tanta il·lusió els fa , una sortida familiar a sopar al restaurant que tant li agrada, una visita al parc d’atraccions…és clar que sí, rotundament sí; a tots ens agrada rebre una sorpresa i menys, quan menys s’espera, però sense condicions ni per imposició prèvia.

En conclusió, sembla que l’èxit dels alumnes implica, en gran part, un exercici de co-responsabilitat mútua, on els adults també estan implicats. Intentar comprar un aprovat amb un regal no sembla ser una tècnica pedagògica gaire eficaç a mig termini. Les bones notes no són, o no haurien de ser un  criteri absolut que defineixi  la intel·ligència, l’aprenentatge ni el talent…  i molt menys el concepte de bon estudiant. Les verdaderes qualitats d’un estudiant es troben en la dignitat dels nens i joves que estudien amb el propòsit d’aprendre i perseverar en la consecució dels seus objectius, independentment del seu ritme o de l’èxit immediat. Resideixen en aspectes tals com la curiositat, l’esperit crític, la qualitat humana o l’empatia.. matèries que no entren al currículum ordinari.

Sònia Bilbao Tortajada
Psicòloga infanto- juvenil

EL TREN PASSA MÉS D’UNA VEGADA

Molts de nosaltres hem crescut amb la creença de que el tren només passa una vegada a la vida: “si no agafes aquest tren ja no tornarà “ ,“ o l’agafes o el perds” , “les oportunitats només vénen un cop a la vida”.

Expressions molt familiars que més d’una vegada les hem compartit amb algú entre converses mentre intentem arreglar el nostre món o el d’un amic que ens demana consell davant d’alguna decisió importat.

tren
Pensar que les oportunitats són limitades, situa a la vida en una posició passiva.

La vida és moviment, i a través d’aquest moviment, les oportunitats arriben a nosaltres de manera il·limitada.
El problema no és que les oportunitats siguin limitades, el problema és que ens costa molt deixar anar allò que en un moment ens va servir però que ara ja no ens és útil i ens quedem encaixats explicant-nos sempre la mateixa història i esperant que algun dia les coses tornin a ser com abans. Però en una societat en continua evolució, les coses mai poden tornar ser com abans. Poden assemblar-s’hi però amb el recorregut fet, sempre hi ha alguna cosa nova que ens situa en el camí en un punt diferent del de partida.
Per tant, està en les nostres mans: aprendre reconèixer les noves oportunitats, a decidir si volem agafar-les o quedar-nos esperant a agafar les següents i generar-ne de noves.
Normalment les coses que ens costa deixar anar són situacions repetitives que tornen a la nostra vida a través d’escenaris diferents: amb parelles, a la feina o situacions familiars.
Per poder deixar anar primer cal detectar quina és aquesta situació que es repeteix i veure:

  • Què puc aprendre d’això que s’està repetint a la meva vida?
  • Pensar què fer amb aquest aprenentatge?
  • Veure com puc treure’n profit d’aquesta repetició.

Després de reflexionar i treballar aquesta situació, ens adonem que la majoria de les vegades actuem des de l’automatisme del que és o no és correcte, del què m’han dit i del que esperen de mi. Accions que s’allunyen molt del que realment jo sento, el que jo vull ara mateix i a on vull estar d’aquí a un temps.

Adonar-se d’això és el primer pas d’un gran i extraordinari camí a recórrer: El TEU camí.

Tots tenim el nostre propi camí. Aquest és únic, especial i irrepetible. Però per arribar a ell, abans primer has de sentir que el lloc en el que estàs ara ja no és el lloc a on vols estar, que tot el que has experimentat, après i viscut són eines que decideixes agrupar per carregar-les a la teva motxilla i preparar-les per a poder-les utilitzar enfocades al teu nou objectiu.

TÚ decideixes si a on estàs ara és a on vols estar. Les eines també les tens tu, i el coaching sistèmic t’acompanya a descobrir com utilitzar-les i a gaudir de l’experiència mentres ho fas.

Els trens seguiran passant i seguiran obrin-te les portes a pujar i a baixar sempre que TÚ ho decideixis.
El resultat de fluir amb el moviment: Una vida rica en aprenentatges i experiències.

Mariona Feliu Llovera
Coaching Sistèmic

AJUDAR ON NO ENS CRIDEN

Un nen pot ser un coterapeuta molt útil, així ho assenyala E. Tilmans, és el millor indicador de la situació afectiva de la família i pot ser la porta d’entrada al sistema familiar. Poden ser mitjans eficaços per a recol·lectar informació del sistema familiar.

Els problemes psicològics en nens i adolescents són difícils de detectar pels pares, perquè en la majoria dels casos se’ls veu com problemes del creixement de la seva evolució. Haley, es aquí que aquest autor considera que l’aparició dels símptomes sempre se relacionen amb els canvis exigits pel cicle.

 
blog01Il·lustració de Jimmy Liao

No obstant això, els pares es fan conscients que en realitat hi ha un problema seriós quan els fills de forma reiterativa comencen a tenir comportaments estranys o disruptius, com ara: rebequeries, agressivitat, rebel·lia, mentides, falta de son, fracàs escolar, hiperactivitat, problemes de socialització, timidesa o altres trastorns de la conducta o de l’aprenentatge…  És en aquest estat que ens busquen les famílies, amb la esperança del no canvi, amb la expectativa de que la teràpia els porti pau, equilibri… entropia zero.

El model sistèmic entén el símptoma com un pretext per a la teràpia i la finalitat última del terapeuta és que la família aconsegueixi, a partir de l’acompanyament i l’ajuda terapèutica, detectar i modificar les dinàmiques disfuncionals, reestructurant-se com a sistema.

El símptoma d’un membre en la família representa un funcionament familiar disfuncional, per a comprendre el símptoma, s’ha de posar la mirada no solament en el portador, en el pacient identificat, sinó també en el sistema familiar, ja que el símptoma compleix, entre altres coses, la funció de mantenir l’equilibri del sistema familiar.

A més a més, per ser nen freqüentment es pot veure implicat afectivament en els conflictes que succeseixen a la família. És en quant a això que els pares, sense voler moltes vegades, comparteixen els seus més profunds sentiments (tristesa, frustració, alegria, etc.) amb els seus fills.

Per això, en teràpia familiar, la conducta del nen pot ser vista com la d’un “baròmetre afectiu familiar” que ens assenyala quan la nostra intervenció ha tocat un àrea sensible en al família, no tant sols en la dimensió relacional sinó també en el nivell més profund d’un o diversos membres de la família.
“Lo que el pare calla, surt a la llum en el fill; i sovint, he trobat revelat en el fill el secret del pare” Friedrich Nietzsche.

Sandra Lorente Múñoz

Educadora social i Terapeuta Familiar