Ja fa uns quants anys que el meu bagatge professional m’ha portat a dedicar-me dins els àmbits de la docència i la psicologia a tractar amb nens i adolescents. Donades les dates en què estem, seria d’esperar que l’article d’avui s’enfoqués vers l’organització de les activitats d’estiu, la conveniència o no dels deures, els avantatges d’anar de campaments, la reorganització de rutines o com emprar constructivament el temps en família, ara que arriben les tan anhelades vacances. Cert és que aquests tòpics sempre tenen el seu punt d’interès, tan cert com que pel meu cap s’anaven coent idees però… a més a més de psicòloga, sóc mare d’algú que ha finalitzat una etapa acadèmica decisiva i a qui vull agrair les dolces paraules que ha tingut pels seus pares a la xarxa… paraules d’agraïment pel recolzament rebut al llarg del seu camí d’ aprenentatge. Des d’aquí, gràcies a tu per ensenyar-nos també a ser pares, per omplir-nos d’orgull amb la teva manera de ser i per ser la responsable de replantejar les reflexions que avui faré.
Tot just aterrem al final d’un llarg curs i amb ell al merescut descans de molts estudiants, previ afrontament de la marató que comporta superar els temuts exàmens finals abans de traspassar la línia de meta. No tots viuen aquesta cursa de la mateixa manera; n’hi ha qui l’ afronta amb confiança i seguretat, d’altres amb por i ansietat i alguns amb poques ganes o incertesa davant la sensació que ja han perdut el seu dorsal.
Qui llegeixi això es preguntarà que té a veure tota aquesta parrafada amb les bicis i les rodes. Doncs bé, fa un temps vaig escoltar una xerrada on un reconegut empresari defensava els premis materials com a estratègia efectiva lligada al rendiment acadèmic dels fills, comparant-ho amb els incentius que s’obtenen lligats als beneficis de la producció industrial. Ho defensava, practicava i aconsellava com a clau per l’èxit en la vida adulta. Al marge de respectar totes les opinions i encara que, personalment, crec que el valor d’una persona no s’hauria de quantificar per una qualificació numèrica, el cert és que ens trobem en una societat competitiva on aquest factor té un pes important i on tots els pares lluiten per a que les notes dels seus fills siguin el més brillants possibles.
Davant aquesta debacle molts pares cauen, no dubto que amb bona voluntat, en el recurs d’oferir un regal al seu fill/a si supera totes les matèries d’una avaluació, si els notables d’avui són excel·lents el proper trimestre o aconsegueix passar el curs impecablement net en arribar el mes de juny.
Segons es miri, prometre premis per aprovar pot semblar, a priori, una eina fàcil que ajudi a animar a posar colzes inclús al més mandrós dels estudiants però.. és realment una estratègia eficaç per promoure la curiositat i motivació pel saber? garanteix l’èxit escolar? I una qüestió que no es pot ometre: és predictor de la felicitat i l’èxit en la vida adulta?
Abans de posar aquest mètode en pràctica, m’agradaria puntualitzar alguns aspectes a considerar. En primer lloc, no conec ningú a qui agradi fracassar. D’altra banda, ser intel·ligent va més enllà de la capacitat de “treure’s un examen” o tenir un expedient impol·lut. Si tenim en compte que la satisfacció davant l’èxit és una reacció humana innata, hauria de ser obvi que no és necessari un sistema de premis afegits per explotar-la. Tenint en compte això, valorar l’estudiant per la seva capacitat d’aprovar pot implicar la pròpia des valorització en el seu potencial, en la confiança de descobrir la necessitat de demostrar-se el que és capaç d’aconseguir per ell mateix, en aprendre a superar obstacles i frustracions i en gaudir dels progressos derivats del seu propi esforç personal, independentment d’una nota final, superada o no. En definitiva, de construir el camí del seu autoconcepte .La satisfacció i el benestar intern no són sentiments que es puguin suplir amb cap recompensa material.
I ara anem un pas més enllà i valorem altres possibles riscs, si és que encara no ens podem resistir a la idea d’oferir un fabulós regal. Acceptarà el fill que en les responsabilitats diàries no sempre s’actua per obtenir premis extres? o pel contrari, els pares es veuran immersos en una roda de compromisos on els infants aprendran que a mida que avancin els cursos i amb ells les obligacions escolars, el reconeixement al seu mèrit comportarà un xantatge inconscient amb la exigència d’una major recompensa com a condició “sinequom” per aplicar-se en l’estudi?
Es aquí on es desinflen les rodes, els pinyons i el flamant canvi de marxes,… és aquest el cas on els premis acaben desenvolupant la mateixa funció que el càstig, un resultat que pot ser positiu però efímer i temporal, motivat per un acte que executa l’adult sense tenir en compte que els nens i joves necessiten aprendre a ser responsables per ells mateixos i a viure amb el convenciment que el que fan és el millor per ells. No tenim la bici que ja volem la moto… en aquest moment , ja només ens queda l’esperança que el nostre “estratega” no “patini” i aconsegueixi complir les expectatives pactades davant els oferiments paterns. En cas contrari, la impossibilitat d’obtenir allò que li ha estat promès pot generar, un sentiment de frustració i fracàs i el que és més trist, la caiguda estrepitosa que el dugui a llençar la tovallola, doncs arribats a aquest punt el materialisme impera i la seva motivació intrínseca, tan necessària i relegada a segon pla, serà difícilment el motor que impulsi la seva dedicació.
L’esforç, el progrés i les notes superades han de ser motiu d’estima, elogi i reconeixement. Els nens i joves han de sentir davant un nou assoliment l’acompanyament dels qui l’envolten, sentir-se orgullosos i valorar que el que estan fent mereix la pena. L’ofici de l’estudiant és estudiar i fer-ho sentint que és un bé per a ells mateixos, no una moneda de canvi. El dels pares és recolzar-los en tot el que necessitin de forma integral . Reconèixer els seus mèrits, habilitats i ajudar-lo a acceptar les seves limitacions. Ningú és perfecte. D’aquesta manera li transmetrem seguretat i confiança en el seu potencial, inclús en el cas que les seves qualificacions no siguin les esperades. Educar amb coherència és un incentiu que no requereix diners, però són aquestes petjades emocionals les que creen vincles positius, enriqueixen la personalitat i l’aprenentatge progressiu d’habilitats personals i socials que el guiaran a ser en un futur adults capaços d’afrontar els entrebancs i les diverses situacions que es vagin trobant al llarg de la seva vida.
No voldria acabar donant la impressió de rigidesa o de que els nens i joves hagin d’estudiar perquè toca i prou. L’alegria per l’esforç diari , pel progres i pels resultats obtinguts mereixen tot el nostre reconeixement i celebració. Un detall puntual, aquell petit caprici que sempre els ronda pel cap i sabem que tanta il·lusió els fa , una sortida familiar a sopar al restaurant que tant li agrada, una visita al parc d’atraccions…és clar que sí, rotundament sí; a tots ens agrada rebre una sorpresa i menys, quan menys s’espera, però sense condicions ni per imposició prèvia.
En conclusió, sembla que l’èxit dels alumnes implica, en gran part, un exercici de co-responsabilitat mútua, on els adults també estan implicats. Intentar comprar un aprovat amb un regal no sembla ser una tècnica pedagògica gaire eficaç a mig termini. Les bones notes no són, o no haurien de ser un criteri absolut que defineixi la intel·ligència, l’aprenentatge ni el talent… i molt menys el concepte de bon estudiant. Les verdaderes qualitats d’un estudiant es troben en la dignitat dels nens i joves que estudien amb el propòsit d’aprendre i perseverar en la consecució dels seus objectius, independentment del seu ritme o de l’èxit immediat. Resideixen en aspectes tals com la curiositat, l’esperit crític, la qualitat humana o l’empatia.. matèries que no entren al currículum ordinari.
Sònia Bilbao Tortajada
Psicòloga infanto- juvenil
Il·lustració de Jimmy Liao