INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL I MINDFULNESS

Parlarem de la intel·ligència emocional que tant be ens ha transmès i introduït en la pràctica diària en Daniel Goleman.
En Goleman identifica cinc competències que donen entitat a aquesta habilitat humana i que tenen un importantíssim valor en el món de l’educació, dels coaching i de la psicoteràpia.

iem01

La primera d’aquestes competències de la intel·ligència emocional és l’autoconsciència és a dir, la capacitat de reconèixer i comprendre els propis estats d’ànim i sentiments a mesura que van apareixent, i també els impulsos o reaccions associades. Amb el Mindfulness és fàcil veure com es desenvolupa l’autoconsciència, sobre tot quan notem l’ansietat, la ira…

La segona competència és l’autoregulació que l’entenem com la capacitat de gestionar l’impuls o la reacció i, que es manifesta en una emoció o en un estat anímic. Qui té una bona regulació emocional no es desborda per les circumstàncies . Es un signe de maduresa ja que requereix que el sistema nerviós hagi completat el seu desplegament. En el nens, podem veure per aquest motiu que no poden regular bé les seves emocions. Es per això que es toleren en els nens, determinats comportaments inacceptables en els adults. L’autoregulació requereix una identificació de l’emoció, de l’impacte que té en un mateix i en els altres i, una visió del context en el que apareix.

La tercera competència ens parla de la motivació i seria la capacitat d’identificar la intenció amb la que realitzem l’acció o, l’objectiu que ens mou. Alguns estudis amb nens ens indiquen que, els que toleren millor el temps d’espera per obtenir una recompensa, o sigui que poden regular l’emoció,  després tenen millors resultats en la vida i millor salut.

La quarta competència és l’empatia que consisteix en la consciència dels sentiments, necessitats i preocupacions dels altres. L’empatia és una capacitat fonamental en tots els mamífers que neix de la necessitat de tenir cura de la cria, i que es va desenvolupant en la evolució fins a ser un dels majors exponents en l’ésser humà. És per això que tenim una estructura cerebral formada per les anomenades “neurones mirall” amb la funció de replicar l’emoció d’una altre persona per poder-la sentir un mateix. L’empatia és imprescindible per “Comprendre”, posar-se en la pell de l’altre. L’empatia es dona amb més facilitat quan hi ha un vincle afectiu i, és un poderós mecanisme de cohesió social. A més, com que l’emoció forma part del procés de presa de decisions, ja que ens indica preferències i diferències, poder identificar l’emoció en els altres ens ajuda a comprendre’ls, a suspendre els judicis i a apropar-nos més a aquesta persona.

I el darrer component de la Intel·ligència Emocional i que els engloba a tots serien les habilitats socials, és a dir, la capacitat d’influir en els altres de forma no violenta. Com a animals socials que som valorem molt la capacitat de influir en els altres. Les feines comercials, les funcions de líder en una feina són unes capacitats reconegudes. Normalment, les habilitats socials són una funció saludable i positiva en la societat i considerades un signe de maduresa.

Aquesta descripció de la Intel·ligència Emocional en cinc dimensions és àmpliament acceptada i utilitzada ja que apunta línies d’entrenament molt concretes. Ara bé, com ens diu William James, una cosa és descriure les competències i l’altre és indicar com es poden adquirir o entrenar. En aquest punt és on el MINDFULNESS ens mostra el seu valor per tal de poder estar presents en situacions desagradables.

Hi ha una relació directe entre intel·ligència emocional i MINDFULNESS tal i com ens descriuen Jon Kabat-Zinn i Daniel Goleman. El Mindfulness ens ajuda a reduir l’ansietat, la hostilitat i l’apatia. També se’ns documenten estudis que ens assenyalen la reducció del burnout, que és un tipus d’estrès que es dona en professionals i que es caracteritza entre altres coses, per l’esgotament emocional. El mindfulness també ens ajuda a millorar l’empatia.

Thich Nath Hanh, un monjo budista que ens ha transmès la filosofia Mindfulness parla de aproximar-nos a la regulació emocional en cinc passos, paral·lels a les cinc competències de la Intel·ligència Emocional.

El primer pas és reconèixer l’emoció, a través de l’autoconsciència. Connectar amb l’emoció o sensació que estigui present en nosaltres.

El segon pas és acceptar l’emoció en un mateix com un fet natural . Acceptar sense jutjar.

El tercer seria abraçar o acollir aquesta sensació, que és la regulació emocional pròpiament dita, a través del Mindfulness com a un contenidor mental on acollir-nos.

El quart pas, que requereix certa habilitat és realitza quan l’emoció ha baixat a un nivell manejable. Mirar a l’interior, amb tendresa i amb paciència, explorant les causes profundes d’on surt l’emoció i observant els motius que genera.

El cinquè i últim pas és desenvolupar l’equanimitat. És natural que en algun moment a tothom li pugui aparèixer determinada emoció, o preocupació i, pot estar condicionada per la personalitat de cadascú, potser una mica ansiosa, o estressada. L’Equanimitat és trobar l’equilibri en les nostres vides. Entregar-se a la vida independentment del que passi, amb un cor i una ment obertes. Ser capaç d’experimentar tant el plaer com el dolor, sense aferrar-nos a res. És una forma de saviesa especial que ens indica el progrés en la pràctica del MINDFULNESS. No ens confonguem, no seria que ens dona igual, que seria una desconnexió amb el que ens passa, sinó que, mantenint la connexió amb el present, acceptem i entenem les pròpies limitacions. D’aquesta manera podem encara el futur sense tantes preocupacions o el passat sense tanta culpabilitat.

Bibliografia:

Daniel Goleman, La pràctica de la inteligencia emocional, Barcelona Kairós, 1998
Thich Nhat Hanh, El corazón de las enseñanzas de Buda. El arte de transformar el sufrimiento en paz, alegria y liberación, Barcelona, Oniro, 2005
Jon Kabat-Zinn, Vivir con plenitud las crisis, Barcelona, Kairós, 2016

 

ANNA BOVÉ SABATER

Psicòloga a Nou Espiral.

RELACIONES DE IGUAL A IGUAL. Madurez y Libertad.

Este artículo es una reflexión sobre las relaciones, y es aplicable a todo tipo de relación, desde una relación de pareja hasta la relación entre naciones, como psicólogo creo que escribiré sobre las parejas y quien quiera entenderme ya me entenderá.

divorci

La relación de pareja, hoy en día es una de las relaciones más complejas que existen, y es así por que mujeres y hombres se relacionan de igual a igual, en otros tiempos no tan lejanos, todo era más sencillo (al menos para los machos), la mujer y su mundo estaban aplastados bajo el yugo del hombre, este imponía su voluntad y ella obedecía como si de una dictadura se tratase. Cuando las relaciones no son maduras, no son equitativas, y entonces la parte que quiere seguir siendo dominante se viste con la toga de una legalidad hecha a su medida. ¿Cuántas mujeres habrán vivido auténticos infiernos conyugales amparados bajo la legalidad vigente? No fue hasta 1981 que se aprobó en España la ley del divorcio.

Cuando dos personas se relacionan de igual a igual, se relacionan desde la LIBERTAD, cada parte reivindica sus derechos y asume su parte de responsabilidad, y esto exige madurez. Es el momento de relacionarse de manera diferente y posicionarse en un nuevo escenario, y como la relación no ha sido justa hasta ahora, la equidistancia dentro del binomio justicia e injusticia nunca será el punto medio. Para el macho alfa que ha forjado desde el neolítico su posición dominante, esté nuevo reto no le resulta fácil y ante esta nueva exigencia que le obliga a vincularse de igual a igual, es probable que afloren en él los impulsos más cavernícolas, retrógrados y cohercitivos que antaño usaba, y aunque ya dejamos oficialmente el blanco y negro, y algunos se vistieron de color, cuando su pareja le exige vincularse de igual a igual, al macho alfa se le cae la careta de color y aparecen todos sus rasgos más grises. El único antídoto es MADURAR.

Hasta hace unas décadas muchas mujeres querrían haberse divorciado y la ley no las amparaba, unas pocas reivindicaban sus derechos pero la mayoría nada hacía más que victimizarse y nada cambiaba. El cambio sólo se produce si abandonas tu zona de confort y tomas partido, como hizo en 1955 Rosa Parks, que se negó a cederle el asiento del autobús donde iba sentada a un hombre blanco, por ello acabó en la cárcel, porque la ley decía que los negros tenían que ceder los asientos a los blancos e irse al fondo del autobús… En 2008 Obama fue el primer presidente negro de Estados Unidos. Es obvio que no fue así sólo por la Sra. Parks, igual que no se llegó a conseguir el divorcio por una pocas activistas, fue por ellas y por todos los otros ciudadanos que decidieron salir a la calle y cambiar las leyes, porqué en las sociedades maduras las leyes sirven a sus ciudadanos, y cuando la sociedad cambia estas deben adaptarse a la nueva realidad y al nuevo status quo.

Cada ciudadano y cada sociedad, tiene el poder de decidir, si quiere ceder su asiento o divorciarse. Si no tomas partido, tu y todos, nada cambiará.

I recorda a Miquel Martí i Pol: “Tot és possible i Tot está per fer”

Carles Romero Martínez
Psicòleg.

A LA RECERCA D’UNA ESPIRITUALITAT LAICA

Sols tenen por de la mort aquells éssers vius que són conscients de la seva pròpia existència. El ser humà des del bressol de la civilització ha expressat la seva inquietud al voltant del cicle vida-mort i els misteris que l’envolten, i ho ha fet creant mons simbòlics que van evolucionar des de la lloança a la natura fins els sistemes de creences religiosos actuals.

meditacio3

Reprenent el concepte vida-mort, podem destacar que són diverses les arestes que aquesta qüestió presenta. En primer lloc podem dir que la mort és misteriosa i impressible, la qual cosa atempta a les mateixes arrels sobre les que se sustenta la nostra societat – o almenys la societat occidental – que persegueix la predictibilitat i la seguretat planificada, i la mort ataca frontalment aquesta interessant i a l’hora imprecisa creença, ja que tot és immanent i sempre existeix un marge d’incertesa, en tots els processos de l’univers.

Encara que tothom sap que morirà, es prefereix viure d’esquena a aquesta realitat, però aquesta percepció de finitud porta implícit un desig latent d’immortalitat, de preservar el patrimoni per la descendència i en darrer terme sentir que la pròpia existència ha tingut sentit. Sent aquest el gresol on es fonamenta l’espiritualitat laica.

Un altre aspecte a tenir en compte de la transcendència associat al despertar de la consciència, és la percepció que té el ser humà evolucionat de l’existència d’una gran “xarxa” transpersonal que ens connecta amb tot i amb tothom, de tal manera que les accions pròpies d’una o una l’altra manera afectaran a la globalitat i acabaran revertint sobre nosaltres mateixos. Veiem el canvi climàtic, la gestió dels residus… I són múltiples els exemples d’iniciatives que s’articulen al voltant d’aquesta consciència, materialitzades en sota el paraigües d’ONG i altres moviments socials.

Però lamentablement aquesta consciència és “rara avis” en el conjunt de la societat. Com ens recorda el Dalai Lama, la principal causa que ens impedeix despertar aquesta consciència és la Ignorància i la Insconsciència que permet al nostre ego dominar-nos, individualitzar-nos i desconnectar-nos d’aquesta part transpersonal.

De la mateixa manera que l’essència de l’espiritualitat ha estat adscrita i eclipsada majoritàriament dins dels dogmes dels sistemes religiosos al llarg de la història, avui dia, amb la progressiva desreligiositat de la societat, han sorgit nous dogmes que han aglutinat al seu voltant múltiples adeptes, alguns postulant arbitràries creences que fan més mal que bé. Encara que també és lícit destacar un brutal desprestigi per part de l’establishment en el sentit més ampli, de tot allò que sona a alteratiu.

Concloem manifestant que estar connectat amb la nostra part espiritual es pot fer de múltiples formes, dit això, exposo alguns elements que considero importants a l’hora de viure espiritualment:

Desperta la teva consciència (llegeix, format, medita, retira’t en soledat…).

Deixar anar allò que no et serveixi (roba vella que no et tornaràs a posar, coses que no funcionen, relacions tòxiques).

En tot conflicte busca la teva part de responsabilitat i corregeix-la si s’escau, deixa d’anar de víctima i projectar en els altres.

Desenvolupa la humilitat i el servei als altres.

Sigues autèntic i deixa d’enganyar-te, no visquis amb els dogmes d’altres, per ultraespirituals que sonin, ni tant sols d’aquests mateixos que acabes de llegir.

Sols tu saps que és viure espiritualment.

Carles Romero Martínez.

LA MAYORÍA NECESITAMOS LOS HUEVOS… ALGUNOS INCLUSO CON DOS YEMAS

[…] después se nos hizo tarde, los dos nos teníamos que marchar, pero fue magnifico volver a ver a Annie. Me di cuenta de lo maravillosa que era y de lo divertido que era tratarla… y recordé aquel viejo chiste, aquel del tipo que va al psiquiatra y le dice: Doctor, mi hermano está loco cree que es una gallina. Y el doctor responde: ¿Pues por qué no lo mete en un manicomio? Y el tipo le dice: Lo haría, pero necesito los huevos. Pues, eso más o menos es lo que pienso sobre las relaciones humanas, saben, son totalmente irracionales y locas y absurdas, pero supongo que continuamos manteniéndolas porque la mayoría necesitamos los huevos. (Woody Allen -Annie Hall, 1977).

allen

Me acordé que tenía guardado por ahí en mi mente la última escena de la película “Annie Hall”, para hacer alguna reflexión cuando me llegase la inspiración, y mira por donde después de ver este último peliculón, me ha llegado:

Hablaré sobre el amor… o desamor. Esa pena tan placentera. Eso que nos atormenta pero que, siempre, terminamos necesitando. Allen relata desde un punto de vista casi personal una historia que bien podría ser la de cualquiera de nosotros. El chiste final de la escena resume no ya las relaciones sentimentales, sino la vida en general, cuando ambos se reencuentran después de idas y vueltas. En esta última toma se muestra la realidad. Y es con la realidad con la que se resuelve un conflicto de la manera más sencilla posible. Aceptando de la manera  más dura posible el vacío que nos queda después de haber disfrutado de un momento único y la imposibilidad de tenerlo otra vez, sólo queda  el eco de un buen recuerdo.

No tengo ninguna respuesta con respecto a la irracionalidad de las relaciones, tampoco Woody Allen la tiene, solo sé que son menos irracionales si la persona que tenemos al lado nos hace reír mucho y bien. Ya lo decía Borge “la risa es la distancia más corta entre dos personas”. Entonces me puse a pensar en la gente que me rodea, mis amigos, mi familia, mis compañeros de trabajo… y concluí que todos, de una manera u otra, cumplimos con la parte que nos toca de irracionales, locos y absurdos, pero que en el fondo todos necesitamos los “huevos” que nacen de esas relaciones. Y pienso que no es malo, todo lo contrario; racionalizar excesivamente nuestras relaciones resultaría aburridísimo, ya las racionalizamos bastante y seguramente por eso, nuestra vida es tan… ¿absurda?

No todo está escrito en cuanto a relaciones de pareja se refiere, la naturaleza humana no deja de sorprender a quienes trabajamos con personas y específicamente con familias. A veces los finales no son felices, otras veces, puede que sí, sin embargo todo final es lo mejor que puede pasar. Dicen por ahí que “Al final todo saldrá bien, y si no sale bien es que no es el final”. El amor no se propone como la solución, ni de alguna manera recae en nosotros como un regalo. ¡Es una oportunidad! Lo extraño es que a veces se aprovecha y a veces no.

Todos hemos pasado por crisis emocionales. Todos hemos tenido una relación fallida. Y todos hemos quedado atados a un pasado que nos cuesta olvidar, y del cual nos preguntamos siempre el “¿Qué hubiera pasado si…?”. Esta pregunta, y todas las otras que se generan cuando hablamos de relaciones sentimentales que no resultaron de la mejor manera, nunca tendrán respuesta. Solo queda la eterna búsqueda de la justificación y la conveniencia absurda que puede dar tranquilidad a cualquier persona que piensa que el futuro traerá algo mejor. No es posible tomar esos hechos y apartarlos de los constantes cambios que nuestra personalidad sufre cuando entramos en una nueva relación. Y es que cada una de estas deberá ser considerada como innovadora si se desea disfrutar.

Hoy quería rendir  una especie de homenaje a todas esas parejas complicadas, que empiezan y acaban pero siguen adelante. De lo complicado que es llevar las relaciones de pareja y del tremendo esfuerzo que supone seguir adelante una vez que todo ha acabado. Esas relaciones que son tan extrañas e irracionales pero que irremediablemente son necesarias para los seres humanos a pesar de que son dolorosas. El continúo tropezar en las relaciones de pareja que nos hacen vibrar y cuando se acaban, solo nos queda el recuerdo.

Como los personajes de la película, en realidad lo que pretendemos es estar bien con nosotros mismos y con las personas que queremos. Creo que inconscientemente es uno de los motores que nos mueve. Simplemente queremos querer… y que nos quieran. La clave está en el “a quién” y en el “con quien”. Y ahí es donde, de una manera o de otra entra en juego nuestra necesidad de los demás, nuestra necesidad de los “huevos” que nos dan esas relaciones… nunca perdamos la ilusión de que aparezcan huevos de la nada. Aunque no haya gallinas.

NOTA: Porque aunque ahora pueda parecer absurdo, antes de su estreno casi nadie hablaba abiertamente de sus problemas sexuales y de sus visitas al psiquiatra o el psicoanalista. Y a partir de Annie Hall esos temas dejaron de ser tabú.

SANDRA LORENTE MUÑOZ
Educadora social.
Terapeuta Familiar i de parella sistèmica a Nou Espiral.

QUÈ ÉS AIXÒ DE L’ORIENTACIÓ A L’ESCOLA O A L’INSTI?

Ara que ja estem en plena primavera i que ja s’ensuma aquella olor de mar, de la rosada al prats; d’unes estacions de grans possibilitats. A nivell escolar, tota la comunitat, alumnat, professorat, mares/pares albirem ja amb molta il.lusió aquell horitzó que posa VACANCES.

Per poder-hi arribar encara quedem dos mesos d’un treball molt  intens, en el qual l’Orientació hi tindrà un paper destacat. Però quan es parla d’Orientació dins el món educatiu a què ens referim?

orientació

Agafarem la definició del Departament d’Ensenyament que ens diu: ”L’Orientació educativa consisteix en el conjunt d’actuacions dels equips de centre programades, sistematitzades i avaluades, per garantir l’assoliment de les competències bàsiques des de l’acompanyament personalitzat de l’alumne al llarg de l’escolarització.” I llavors afegeix: “ L’orientació educativa s’adreça a tots els alumnes, és responsabilitat de tots els professors i inclou l’atenció a la diversitat, l’acció tutorial i l’orientació acadèmica i professional.”

Comencem per la Primària i ens situem en el moment actual, a final de curs. Tres exemples bàsics de la importància de l’orientació educativa.

En primer lloc, i el més comú, quan tot l’equip docent liderat per la tutora o tutor prengui una decisió en relació si aquell alumne cal orientar-lo cap a la repetició del curs. O si aquell altre que presenta necessitats educatives i que el curs vinent farà el canvi de cicle d’inicial a cicle mitjà, seria convenient passar-lo o millor que resti un any més. I per últim, el cas de l’alumnat que acaba 6è i l’any que ve cursarà ja 1r ESO; aquí l’acció tutorial que hagi realitzat la tutora al llarg del curs haurà estat clau no només per a l’alumnat sinó  també pels seus pares i mares.

I QUAN S’ARRIBA A L’ESO?

En aquesta nova etapa de l’ensenyament obligatori que comprèn, en la majoria de l’alumnat, dels 12 als 16 anys d’edat el procés orientador continuarà, d’acord amb la definició apuntada. Però ara, sobretot a partir de 3r d’ESO, i en alguns casos de 2n ESO, dos aspectes d’aquesta orientació agafaran un protagonisme rellevant: l’orientació acadèmica i la professional. La seva importància efectivament rau en el fet que quan l’alumne/a farà els 16 anys haurà de  prendre una decisió en relació al seu futur: continuar formant-se o incorporar-se al món del treball.

Per tant, la tasca orientadora, segons el Departament d’Ensenyament, es fonamentarà en tres objectius bàsics:

1.- Ajudar a concretar l’itinerari formatiu dels alumnes d’acord amb els seus coneixements, habilitats i actituds.

2.- Detectar els interessos i/o expectatives acadèmiques i professionals a través d’eines i recursos per identificar les opcions del seu projecte personal.

3.- Enriquir la descoberta de les opcions formatives tot fent ús de fonts d’informació que permeten relacionar-les amb diversos entorns acadèmics i professionals.

Serà la tutora bàsicament, amb la col.laboració de l’equip docent, qui tindrà una funció primordial en tot aquest procés. Ja que a part de treballar amb l’alumnat haurà de fer-ho també amb les seves famílies. Caldrà que aquestes comparteixin la presa de decisió dels seus fills, hi puguin col.laborar i també els puguin assessorar.

Tota aquesta feina es concretarà amb el que s’anomena el Consell Orientador. Es tracta d’un informe que s’elabora en finalitzar l’escolarització de l’alumne/a que inclou una orientació específica amb relació al seu itinerari formatiu i/o professionalitzador. Aquest informe es transmet als pares i a l’alumnat a través d’una entrevista per poder-ne parlar tranquil.lament i intercanviar dubtes, propostes…

Annabel Giménez Montcusí
Pedagoga

LA VIOLENCIA DE GÉNERO NO TIENE EDAD

vg01La violencia machista es un tipo de violencia de género dirigido exclusivamente a las mujeres, y tiene como resultado un daño o sufrimiento físico, sexual o psicológico. Pero la violencia machista no solo la reciben mujeres mayores de edad o de unas características socio-económicas determinadas. Cualquier mujer puede ser víctima de la violencia machista, y por desgracia, cada vez más son los casos de adolescentes envueltas en este tipo de relación.

vg02Según las estadísticas en el año 2015, 60 mujeres fueron asesinadas por su pareja o expareja; en el 2016, 44 mujeres fueron las victimas, y solo en el primer mes de 2017 ya son 8 las mujeres asesinadas. Muchas de estas mujeres no denunciaron a su agresor, por miedo o porque no eran conscientes de que estaban siendo victimas de violencia machista.

Cuando creces en una sociedad que te dice que el hombre es superior, que la mujer es el sexo débil y que has de buscar y cuidar al amor verdadero, en realidad estas creciendo en una sociedad que te impulsa en creer ideas machistas y anacrónicas que tienen como finalidad destruir los derechos de la mujer.

vg03La mayoría de adolescentes victimas de violencia machista es encuentran en esta situación. La sociedad les esta enseñando que cuando tienes pareja le perteneces; la sociedad les esta enseñando a que su novio les pueda decir como pueden ir vestidas; la sociedad les permite que sean controladas desde sus “smarphones” de última generación; la sociedad les enseña a que otro puede decidir por ellas con quien salen, donde van y que comen; la sociedad les enseña que lo que tienen que buscar es su “media naranja”, el “amor verdadero” y si lo encuentran no lo pueden perder. La sociedad les regala “Greys” a quienes adorar y admirar; “Christian Grey” la figura literaria de E.L James es un maltratador con todas las letras y las adolescentes lo adoran, lo buscan y lo desean.

vg04La sociedad somos nosotros:  los publicistas, los políticos, los escritores, los presidentes de cadenas de televisión, los encargados de márqueting, los diseñadores de ropa, los fotógrafos, los editores…  La sociedad somos los padres.

Debemos educar a nuestros hijos e hijas en el respeto a los demás. Debemos enseñarles que nadie es superior a nadie por razones de sexo, raza ni religión, y debemos enseñarles que los hombres y las mujeres tenemos los mismos derechos y obligaciones. Esta en nuestras manos difundir el mensaje, cambiar la sociedad, cambiarnos a nosotros mismos con un único objetivo común: erradicar la violencia machista.

Patricia Jordan
Psicóloga Infanto- Juvenil de Nou Espiral.
Col. Núm 21728

LA RELACIÓN DE PAREJA COMO VÍNCULO DE APEGO ADULTO

cor01Entre la teoría del apego y la terapia sistémica existen notables similitudes tales como la preocupación por las relaciones humanas y la semejanza entre los fundamentos de las estrategias de apego inseguras como protectoras y adaptativas y el síntoma como un derivado que surge como el mejor modo de sobrevivir o adaptarse al sistema, etc.

Pero una y otra presentan, también, diferencias. La teoría del apego se centra en las dinámicas que implican protección, cuidado y sensación de seguridad mientras que la TFS se preocupa por las dinámicas familiares, las estructuras implicadas, los roles, los patrones de comunicación, los límites y las relaciones de poder. La primera centra sus desarrollos en los niños y su evolución, mientras que la segunda lo hace sobre los adultos y su funcionamiento en el rol de tales.

Es una meta importante considerar los postulados de la teoría del apego ayudar a el/los paciente/s a reconocer y valorar sus emociones de apego, manifestarlas de manera adecuada y comprender qué personas en su ambiente pueden responder apropiadamente —o al menos parcialmente— y cuáles no.

El apego, en sus inicios, era entendido como cercanía física y el alejamiento físico como ausencia de apego. Su creador, John Bowlby (1907-1990), sostuvo que la necesidad más básica consiste en obtener la protección de otro para asegurar la supervivencia y que el vínculo de apego se concibe como una relación primaria y no como una derivación secundaria de otras necesidades supuestamente más básicas como, por ejemplo comer.

La tendencia innata de búsqueda de protección se va completando de manera individualizada a través de la experiencia de relaciones de cuidado que cada persona tiene, primero en el seno de su familia y, posteriormente, dentro de otras relaciones interpersonales. Así que los teóricos se han centrado en la investigación de la relación paterno-filial debido a que es la más importante desde el punto de vista de la influencia que ejerce en el desarrollo  de la personalidad. A partir de ésta, otras relaciones se vuelven significativas a medida que el individuo crece como las relaciones entre hermanos, entre iguales o de pareja. Con ello, han contribuido a mejorar la incompetencia parental y conyugal.

Un desequilibrio entre estas necesidades haría que el individuo presente rigidez frente a las relaciones, con una preocupante individuación o identificación con la pareja, lo que se traduce en crisis o quiebres en la relación. Buscamos un EQUILIBRIO entre nuestras necesidades de individuación con el fin de mantener una identidad diferenciada respeto a la otra persona, pero sin sentir incomodidad con la cercanía del otro.

Esta teoría del apego en la adultez ha sido útil para la comprensión de las relaciones de pareja, los individuos buscamos proximidad,  apegándose o desapegándose, con una persona significativa con el objetivo de lograr seguridad y confort con ésta.

El apego adulto hace referencia al vínculo emocional que forma una persona con otro dentro de un contexto sentimental. Los miembros de una pareja desarrollaran un VÍNCULO AFECTIVO, con dinámicas similares ala pego desarrollado durante su infancia.

En el amor buscamos intimidad con el otro y resguardar nuestra propia independencia. INDIVIDUACIÓN y la IDENTIFICACIÓN son fuerzas que buscan equilibrio entre sí.  Una persona con tendencia a la individuación busca ser importante para el otro, una persona tendiente a la identificación busca lograr su propia aceptación. De esta forma, los miembros de una pareja deben continuamente estar regulando sus necesidades de identificación e individuación, así desarrollarían un vínculo afectivo, el cual les servirá para establecerse como figuras de apego.

cor02

Los individuos de apego ANSIOSO, manifiestan preocupación al no poder contar siempre con la pareja, sobre involucrándose con ésta y así prevenir el abandono, demandantes de contacto con el otro.

Por otra parte, las personas con un estilo de apego EVITANTE se caracterizan por manifestar temor a la intimidad con el otro, resguardando así su independencia con el fin de prevenir ser heridos o rechazados por el otro.

En resumen, ello no significa que se deban descartar las propias necesidades de dependencia, sino evitar la dependencia excesiva en los otros para la propia aceptación, en otras palabras, ningún compromiso debe ser tan rígidamente vinculante como para impedir la necesidad del propio movimiento

Sandra Lorente Muñoz
Educadora Social i Terapeuta Familiar i de Parella a Nou Espiral.

HERRAMIENTAS PARA EJERCER UNA PARENTALIDAD POSITIVA

La familia, ya sea nuclear, monoparental, ensamblada o homopartental, es el entorno ideal para el crecimiento de los niños. Crecer en un entorno familiar que les proporcione seguridad, amor y comprensión es la mejor manera de asegurarles un desarrollo físico, emocional y social normal.

La familia es la clave para la formación de futuros ciudadanos adultos, responsables y comprometidos con la sociedad. Y para que este hecho ocurra es deber de los cuidadores ejercer una parentalidad responsable y positiva, basada en los derechos del niño, en el afecto y en el establecimiento de normas y límites.

Para poder ejercer una parentalidad positiva hemos de basarnos en tres aspectos fundamentales: conocer, proteger y dialogar.

El-vínculo-familiar-no-se-define-sólo-por-la-sangre-e1468310411415

Primero de todo hemos de conocer y entender a los más pequeños de la casa. Hemos de saber como se sienten, piensan y reaccionan según su etapa del desarrollo. Cada niño es único y diferente a los demás y cada uno tiene su propio proceso evolutivo y de desarrollo.

A los bebés debemos proporcionarles continuamente afecto y cuidados ya que sin estos es probable que sufran ansiedad, miedo y desconfianza. También debemos empezar a establecer rutinas y hábitos estables de sueño, alimentación e higiene.

A medida que va creciendo nuestro hijo necesita poder explorar su entorno, y es muy importante que este sea seguro, lejos de objetos que puedan ser dañinos o objetos tóxicos que se puedan tocar o ingerir.

A los tres años de edad es importante introducir normas de convivencia en casa y sobretodo explicarle los motivos de estas normas con un lenguaje adecuado a su edad. Mediante normas e instrucciones claras y simples podemos empezar a enseñarles a controlar su impulsividad y asumir responsabilidades.

Entre los tres y los seis años de edad los niños tienen mucha energía, y aunque los padres muchas veces nos sintamos agotados no debemos censurar su curiosidad, además debemos interesarnos por sus dudas y tratar de contestar a sus preguntas. Esta actitud les motivará a aprender, a buscar información y a aprender que no siempre tenemos respuesta para todo.

En esta etapa los niños también empiezan a desarrollar miedos. Los pequeños necesitan saber que les mantenemos a salvo, y que si os ausentáis, volveréis. No debemos avergonzarles por sus miedos o quitarles importancia, ya que esto solo les hará sentirse más vulnerables. Cuando tengan miedo, escúchales y reconfórtalos, ofrece protección y evita a exponerlos a imágenes y sonidos que puedan provocar pesadillas.

Cuando los niños tienen entre seis y diez años debemos estar atentos a síntomas de inseguridad en la escuela ya que estos sentimientos pueden provocar tristeza, apatía o rabia. Es necesario hablar con el niño de su cotidianidad, apoyarle y motivarle con las tareas escolares para evitar sentimientos de fracaso. Equivocarse forma parte del aprendizaje pero es necesario averiguar las razones por las que puede presentar bajo rendimiento escolar ya que este puede ser debido a muchos factores como problemas visuales, atencionales, auditivos, de comprensión…
Esta etapa es ideal para transmitir valores de convivencia igualitaria y de justicia social. Los padres podemos corregir actitudes poco deseables y las ideas prejuiciosas relacionadas con el sexo, la etnia y las discapacidades.

Entre los diez y los dieciocho años el sistema de normas y sanciones debe ser revisado y dialogado con los chicos y chicas. Las normas se deben plantear y adaptar a su mayor autonomía. Esto implica necesariamente mas libertad de actuación, pero también exige más responsabilidad por su parte.

Finalmente es muy importante acompañarles en su propio desarrollo del sentido de lo que esta bien y lo que no. Debemos hablar con ellos sobre prácticas que pueden ser dañinas como fumar o tomar drogas, y debemos proporcionarles información afectivo-sexual.

Lo segundo que hemos de hacer para ejercer una parentalidad positiva, es ofrecer a los niños seguridad y estabilidad. Los más pequeños tienen que confiar en sus progenitores, deben sentirse protegidos y guiados, y para nada se han sentir abandonados o olvidados. Para conseguir esto debemos atender a las necesidades de los niños de una manera afectiva, averiguando que le pasa lo antes posible.

También protegeremos a los niños sin ser alarmistas. Es muy positivo que los progenitores trasmitamos un estado de tranquilidad cuando nuestro hijo esta con nosotros.

Por otra parte, debemos expresar nuestro afecto abiertamente con gestos, palabras y abrazos.

Es muy importante dedicar tiempo para jugar con los más pequeños. Debemos permitirle que establezca su propio ritmo, y debemos evitar dirigir siempre el juego.

Finalmente, mostrar interés por sus preocupaciones e intereses a lo largo de su desarrollo con una actitud abierta a escuchar y dialogar garantiza que cuando los niños y adolescentes se enfrenten a dificultades no tengan miedo a pedirle ayuda o consejo.

Lo último que debemos hacer los padres y las madres para ejercer una parentalidad positiva es optar por resolver los problemas de una manera positiva, sin recurrir a castigos físicos o humillaciones de cualquier tipo.

Educar en positivo significa educar sin necesidad de recurrir a gritos, insultos, amenazas o golpes. Los castigos esta demostrado científicamente que no son efectivos, y que  causan a los niños dolor, baja autoestima y sentimientos de tristeza, miedo, soledad y culpabilidad. Solucionar problemas de una manera pacifica exige un ejercicio de autocrítica, de explorar nuestras motivaciones y debilidades, y de honestidad con nosotros mismos.

La parentalidad positiva exige a los progenitores paciencia, dedicación y esfuerzo, y esto, no siempre es fácil, pero es posible.

Patricia Jordan Ayma
Col. num.
Psicóloga Infanto-Juvenil de Nou Espiral.

LÍMITS I NENS AMB NECESSITATS EDUCATIVES ESPECIALS.

Un dels grans temes de moda: els límits. Són necessaris?, quan?, quins?, a on?… Nombrosos són els tallers, foros, conferències i debats sobre el tema.

Personalment em trobo a la consulta aquestes demandes per part dels pares de nens amb necessitats educatives especials que atenc, perquè, cal posar límits també a un nen amb una discapacitat, que pateix un trastorn?, al nen que presenta unes dificultats?, actuarem de la mateixa manera que si no tingés aquesta discapacitat?, hem de ser més permisius?…

limits

Des del meu punt de vista, i per començar, crec que sempre cal partir de la patologia, trastorn o dificultat que presenta cada nen. Cada un d’ells té unes peculiaritats i cada nen és un món, no tot serveix per a tots.

Per continuar, cal partir del moment vital de la família: pares, germans… cal saber en quin moment es troben: moment de confusió, por, dolor, ràbia, culpa, realitat… El nen esperat no és el nen que arriba i això comporta una pèrdua i un dol en la família.

No menys important és el poder tenir en compte les creences, els valors, models, etc. de cada família, ja que el treball es fa conjuntament amb ella i és important conèixer a on es sustenta la família, d’on venen els pares, de quines històries, models, etc.

I per descomptat MAI hem d’oblidar que LA DIFICULTAT O PATOLOGÍA NO ÉS LA IDENTITAT DEL NEN SINÓ QUE ÉS UNA CIRCUMSTÀNCIA.

No tenim fills, alumnes, clients que són autistes, down, paralítics cerebrals… tinc un fill, un alumne, un client que té autisme, que té una síndrome, etc…perquè sinó, tendim a veure sols la patologia i no a la persona, o si més no, ens centrem bàsicament en reparar o ajudar a la part “que no funciona”, ens centrem en el que NO FA, en el que li falta, i deixem de veure el que està preservat, i el que és més important, deixem de veure la persona, la identitat, el ser que s’amaga darrera el trastorn: qui és, com és, què sent, què pensa, què li agrada, què no li agrada…

Sols coneixent QUI i COM és el meu fill, aquesta persona, aquest pacient, aquest alumne… podré demanar-li, acompanyar-lo, ajudar-lo a créixer… sempre a partir de la seva identitat que és única.

Dit això la solució de conflictes i la delimitació dels límits haurien de partir del diàleg, el raonament, el consens, el pacte, l’anticipació…sempre tenint en compte les edats dels nens, ja que en edats molt primerenques no tot pot ser “pactable” i també, en el cas dels nens amb necessitats eucatives especials, tindrem en compte el grau de l’afectació.

És important que els pares, a l’hora de posar un límit ens poguem fer aquestes preguntes:

Com visc jo el fet de posar un límit?

Com visc jo el fet que l’altre es salti el límit:

Què passa en mi?
Perquè em passa?
D’on ve el que em passa?

Què passa en el nen quan li dic «NO»?: de quina manera es “desregula”.

Què passa en mi quan el meu fill es des regula?:

Què penso?
Què penso que pensen els altres?
Com em sento en aquell moment?

Les respostes de totes aquestes preguntes ens poden donar moltes pistes sobre la nostra manera de fer.

Què pot ajudar a preveure conflictes i a l’establiment de límits?:

– Les rutines.
– Anticipar, anunciar amb llenguatge, amb SAAC (sistemes augmentatius i alternatius de comunicació).
– Introduir els canvis a poc a poc.

En el cas dels nens amb nee, és fonamental millorar la seva autoimatge, així com ajudar-los a desenvolupar l’autoregulació i millorar l’automotivació.

Cal poder explicar-li de forma clara les normes i el funcionament de l’activitat, de la rutina…

Haurem de tenir en compte no ser massa “liberals” ja que un nen amb dificultats, sense normes, està absolutament perdut. Com més afectació més clars han de ser els límits: els límits contenen, estructuren i són necessaris per créixer.

Serà útil assignar-li un rol que li permeti sentir-se valorat, proposar- li tasques curtes, objectius concrets i assumibles, i tenir activitats alternatives per quan el nen no pot seguir.

De vegades pot ser eficaç utilitzar algun sistema d’organització i estructuració de l’activitat (p.ex pictogrames).

Caldrà evitar quan sigui possible, situacions de sobreexcitació pel nen.

Proporcionar-li, un entorn afectiu, disciplinat, serè, ordenat i organitzat. Un espai de contenció –especialment amb aquells nens que presentin un comportament pertorbador-.

Potenciar al màxim l’autonomia del nen.

Tenir cura del desenvolupament emocional del nen: ajudar-lo a identificar les pròpies emocions:

– Saber nombrar-les mitjançant un adequat vocabulari emocional.
– Conèixer les situacions que provoquen aquestes emocions.
– Poder anticipar el que passarà.
– Aprendre a autocontrolar-se.
– Desenvolupar l’empatia.

I famílies no oblideu que:

– Sempre fareu el millor que sabeu i podeu en cada moment.
– Si sempre feu el mateix obtindreu els mateixos resultats.
– Els canvis requereixen temps, constància, paciència i sovint bones dosis d’humor.
– El consens entre els pares i anar a una faciliten molt la resolució de conflictes.
– Hi ha la possibilitat de demanar ajuda i poder sentir que no esteu sols.
– Cal buscar estones de respir, de gaudi i de descans .

Olga Villena Fresquet

Pedagona Terapeuta i
Danza Movimiento Terapeuta a Nou Espiral

DEURES ESCOLARS. SÍ? NO? SI NO?

Començo la meva col.laboració al Blog de Nou Espiral, amb un tema que d’un temps d’ençà, els professionals que “piquem pedra” a les aules de les escoles i dels instituts de la pública, ens està fent reflexionar.

Abans de dedicar-me al món educatiu  i durant un temps del meu exercici professional, considerava que els deures eren necessaris per acabar de consolidar els continguts treballats a l’aula. Ho sigui que el nen o la noia poguessin arribar a casa i tinguessin aquella estona en que tots sols, sense l’ajuda de la professora, poguessin treballar i adonar-se de si havien adquirit bé els aprenentatges o si bé tenien algunes dificultats.

deures

Aquesta primera reflexió ens acosta a tots aquells que defensen la necessitat de posar deures.

A mesura que he anat treballant aquesta primera visió ha anat transformant-se.

Quan es posen deures en una classe sigui de 20 sigui de 30 alumnes, ja saps qui te’ls portarà fets i qui no. És molt fàcil: l’alumne/a que té una família pendent. Avui en dia, en temps de crisi i de canvis continuats, les famílies que poden estar pendents dels seus fills escolarment són les que tenen resoltes els següents aspectes bàsics: tenir una feina que aporti uns ingressos per poder alimentar els seus membres, i en darrer terme que siguin dignes per viure  i un lloc, més o menys estable, on viure. Aquestes famílies quan els fills arriben a casa PODEN revisar agendes, resoldre dubtes , asseure’s i ajudar a fer els deures, preparar exàmens…En canvi quan les dues premisses no es compleixen és més difícil que el nostre alumnat pugui fer els deures perquè el pes de la situació familiar és prou important; pensava en aquell alumne que quan arribarà a casa no sap si tindrà llum ja que cada dos per tres li tallen perquè el seu pare no pot pagar (cas real). Així, en aquest àmbit familiar la possibilitat d’estar pendent escolarment és més reduït.

Per tant, quan la mestra posa deures el que fa és mostrar i incrementar les desigualtats socials del seu alumnat i de retruc, el de les famílies a les quals pertanyen. I aquesta seria una segona reflexió que ens acosta als detractors dels deures.

A tot això cal sumar-hi els canvis dels hàbits d’oci i de lleure de les famílies. Si fem una retrospectiva de 40 anys, és fàcil adonar-se que les famílies quan arribava el cap de setmana aquest era molt tranquil; anar al cinema, a missa (si eren creients), a visitar un parent, anar a dinar a cala padrina, fer alguna excursió amb la parròquia o els pares. En fi, que el cap de setmana tenia tantes hores que dedicar-ne una estona a fer deures venia inclús de gust.

Avui en dia aquests caps de setmana tranquils han deixat pas a uns caps de setmana frenètics;  amb una oferta variada i atapeïda d’activitats dirigides a les famílies: teatre, concerts, visites guiades, trobades, diades…I també l’accés per una gran part de les famílies, a passar caps de setmana a la neu, en contacte amb la natura, fent ràfting…En definitiva, que al cap de setmana li falten hores i per tant, l’espai per encabir els deures és fa difícil.  Aquí també s’hauria d’especificar que aquesta oferta no és assequible a totes les famílies.

I per acabar aquestes reflexions, caldria també referir-se a la línia que té l’escola i més en concret l’ideari de cada professor/a. Anem a pams.
Fa unes dècades, dins de la pública, hi havia unes escoles amb una línia més tradicional i d’altres amb una línia més progressista, no gaires. Per això, quan arribava el període de triar l’escola es podien sentir comentaris del tipus: – Ui, sí. Aquesta és molt bona, posen molts deures.

Avui en dia, tot i haver-hi una línia d’escola, que per exemple, estipuli una progressió de la quantitat de deures, des de Cicle Inicial fins a Cicle Superior; aquests SEMPRE dependran del professor/a. D’aquesta manera si l’alumnat es troba al llarg de la Primària amb un línia de professors/es que no estan a favor de posar deures, aquell grup d’alumnes no sabran què és tenir deures, segurament, fins que arribin a la Secundària.

Per tant, la polèmica està servida tot i que en aquest article només s’han exposat alguns dels aspectes relacionats en aquest tema.

I vosaltres de què sou? Sí? No? o Si No?

Annabel Giménez
Pedagoga Orientatitva