A LA RECERCA D’UNA ESPIRITUALITAT LAICA

Sols tenen por de la mort aquells éssers vius que són conscients de la seva pròpia existència. El ser humà des del bressol de la civilització ha expressat la seva inquietud al voltant del cicle vida-mort i els misteris que l’envolten, i ho ha fet creant mons simbòlics que van evolucionar des de la lloança a la natura fins els sistemes de creences religiosos actuals.

meditacio3

Reprenent el concepte vida-mort, podem destacar que són diverses les arestes que aquesta qüestió presenta. En primer lloc podem dir que la mort és misteriosa i impressible, la qual cosa atempta a les mateixes arrels sobre les que se sustenta la nostra societat – o almenys la societat occidental – que persegueix la predictibilitat i la seguretat planificada, i la mort ataca frontalment aquesta interessant i a l’hora imprecisa creença, ja que tot és immanent i sempre existeix un marge d’incertesa, en tots els processos de l’univers.

Encara que tothom sap que morirà, es prefereix viure d’esquena a aquesta realitat, però aquesta percepció de finitud porta implícit un desig latent d’immortalitat, de preservar el patrimoni per la descendència i en darrer terme sentir que la pròpia existència ha tingut sentit. Sent aquest el gresol on es fonamenta l’espiritualitat laica.

Un altre aspecte a tenir en compte de la transcendència associat al despertar de la consciència, és la percepció que té el ser humà evolucionat de l’existència d’una gran “xarxa” transpersonal que ens connecta amb tot i amb tothom, de tal manera que les accions pròpies d’una o una l’altra manera afectaran a la globalitat i acabaran revertint sobre nosaltres mateixos. Veiem el canvi climàtic, la gestió dels residus… I són múltiples els exemples d’iniciatives que s’articulen al voltant d’aquesta consciència, materialitzades en sota el paraigües d’ONG i altres moviments socials.

Però lamentablement aquesta consciència és “rara avis” en el conjunt de la societat. Com ens recorda el Dalai Lama, la principal causa que ens impedeix despertar aquesta consciència és la Ignorància i la Insconsciència que permet al nostre ego dominar-nos, individualitzar-nos i desconnectar-nos d’aquesta part transpersonal.

De la mateixa manera que l’essència de l’espiritualitat ha estat adscrita i eclipsada majoritàriament dins dels dogmes dels sistemes religiosos al llarg de la història, avui dia, amb la progressiva desreligiositat de la societat, han sorgit nous dogmes que han aglutinat al seu voltant múltiples adeptes, alguns postulant arbitràries creences que fan més mal que bé. Encara que també és lícit destacar un brutal desprestigi per part de l’establishment en el sentit més ampli, de tot allò que sona a alteratiu.

Concloem manifestant que estar connectat amb la nostra part espiritual es pot fer de múltiples formes, dit això, exposo alguns elements que considero importants a l’hora de viure espiritualment:

Desperta la teva consciència (llegeix, format, medita, retira’t en soledat…).

Deixar anar allò que no et serveixi (roba vella que no et tornaràs a posar, coses que no funcionen, relacions tòxiques).

En tot conflicte busca la teva part de responsabilitat i corregeix-la si s’escau, deixa d’anar de víctima i projectar en els altres.

Desenvolupa la humilitat i el servei als altres.

Sigues autèntic i deixa d’enganyar-te, no visquis amb els dogmes d’altres, per ultraespirituals que sonin, ni tant sols d’aquests mateixos que acabes de llegir.

Sols tu saps que és viure espiritualment.

Carles Romero Martínez.

LA MAYORÍA NECESITAMOS LOS HUEVOS… ALGUNOS INCLUSO CON DOS YEMAS

[…] después se nos hizo tarde, los dos nos teníamos que marchar, pero fue magnifico volver a ver a Annie. Me di cuenta de lo maravillosa que era y de lo divertido que era tratarla… y recordé aquel viejo chiste, aquel del tipo que va al psiquiatra y le dice: Doctor, mi hermano está loco cree que es una gallina. Y el doctor responde: ¿Pues por qué no lo mete en un manicomio? Y el tipo le dice: Lo haría, pero necesito los huevos. Pues, eso más o menos es lo que pienso sobre las relaciones humanas, saben, son totalmente irracionales y locas y absurdas, pero supongo que continuamos manteniéndolas porque la mayoría necesitamos los huevos. (Woody Allen -Annie Hall, 1977).

allen

Me acordé que tenía guardado por ahí en mi mente la última escena de la película “Annie Hall”, para hacer alguna reflexión cuando me llegase la inspiración, y mira por donde después de ver este último peliculón, me ha llegado:

Hablaré sobre el amor… o desamor. Esa pena tan placentera. Eso que nos atormenta pero que, siempre, terminamos necesitando. Allen relata desde un punto de vista casi personal una historia que bien podría ser la de cualquiera de nosotros. El chiste final de la escena resume no ya las relaciones sentimentales, sino la vida en general, cuando ambos se reencuentran después de idas y vueltas. En esta última toma se muestra la realidad. Y es con la realidad con la que se resuelve un conflicto de la manera más sencilla posible. Aceptando de la manera  más dura posible el vacío que nos queda después de haber disfrutado de un momento único y la imposibilidad de tenerlo otra vez, sólo queda  el eco de un buen recuerdo.

No tengo ninguna respuesta con respecto a la irracionalidad de las relaciones, tampoco Woody Allen la tiene, solo sé que son menos irracionales si la persona que tenemos al lado nos hace reír mucho y bien. Ya lo decía Borge “la risa es la distancia más corta entre dos personas”. Entonces me puse a pensar en la gente que me rodea, mis amigos, mi familia, mis compañeros de trabajo… y concluí que todos, de una manera u otra, cumplimos con la parte que nos toca de irracionales, locos y absurdos, pero que en el fondo todos necesitamos los “huevos” que nacen de esas relaciones. Y pienso que no es malo, todo lo contrario; racionalizar excesivamente nuestras relaciones resultaría aburridísimo, ya las racionalizamos bastante y seguramente por eso, nuestra vida es tan… ¿absurda?

No todo está escrito en cuanto a relaciones de pareja se refiere, la naturaleza humana no deja de sorprender a quienes trabajamos con personas y específicamente con familias. A veces los finales no son felices, otras veces, puede que sí, sin embargo todo final es lo mejor que puede pasar. Dicen por ahí que “Al final todo saldrá bien, y si no sale bien es que no es el final”. El amor no se propone como la solución, ni de alguna manera recae en nosotros como un regalo. ¡Es una oportunidad! Lo extraño es que a veces se aprovecha y a veces no.

Todos hemos pasado por crisis emocionales. Todos hemos tenido una relación fallida. Y todos hemos quedado atados a un pasado que nos cuesta olvidar, y del cual nos preguntamos siempre el “¿Qué hubiera pasado si…?”. Esta pregunta, y todas las otras que se generan cuando hablamos de relaciones sentimentales que no resultaron de la mejor manera, nunca tendrán respuesta. Solo queda la eterna búsqueda de la justificación y la conveniencia absurda que puede dar tranquilidad a cualquier persona que piensa que el futuro traerá algo mejor. No es posible tomar esos hechos y apartarlos de los constantes cambios que nuestra personalidad sufre cuando entramos en una nueva relación. Y es que cada una de estas deberá ser considerada como innovadora si se desea disfrutar.

Hoy quería rendir  una especie de homenaje a todas esas parejas complicadas, que empiezan y acaban pero siguen adelante. De lo complicado que es llevar las relaciones de pareja y del tremendo esfuerzo que supone seguir adelante una vez que todo ha acabado. Esas relaciones que son tan extrañas e irracionales pero que irremediablemente son necesarias para los seres humanos a pesar de que son dolorosas. El continúo tropezar en las relaciones de pareja que nos hacen vibrar y cuando se acaban, solo nos queda el recuerdo.

Como los personajes de la película, en realidad lo que pretendemos es estar bien con nosotros mismos y con las personas que queremos. Creo que inconscientemente es uno de los motores que nos mueve. Simplemente queremos querer… y que nos quieran. La clave está en el “a quién” y en el “con quien”. Y ahí es donde, de una manera o de otra entra en juego nuestra necesidad de los demás, nuestra necesidad de los “huevos” que nos dan esas relaciones… nunca perdamos la ilusión de que aparezcan huevos de la nada. Aunque no haya gallinas.

NOTA: Porque aunque ahora pueda parecer absurdo, antes de su estreno casi nadie hablaba abiertamente de sus problemas sexuales y de sus visitas al psiquiatra o el psicoanalista. Y a partir de Annie Hall esos temas dejaron de ser tabú.

SANDRA LORENTE MUÑOZ
Educadora social.
Terapeuta Familiar i de parella sistèmica a Nou Espiral.

LA VIOLENCIA DE GÉNERO NO TIENE EDAD

vg01La violencia machista es un tipo de violencia de género dirigido exclusivamente a las mujeres, y tiene como resultado un daño o sufrimiento físico, sexual o psicológico. Pero la violencia machista no solo la reciben mujeres mayores de edad o de unas características socio-económicas determinadas. Cualquier mujer puede ser víctima de la violencia machista, y por desgracia, cada vez más son los casos de adolescentes envueltas en este tipo de relación.

vg02Según las estadísticas en el año 2015, 60 mujeres fueron asesinadas por su pareja o expareja; en el 2016, 44 mujeres fueron las victimas, y solo en el primer mes de 2017 ya son 8 las mujeres asesinadas. Muchas de estas mujeres no denunciaron a su agresor, por miedo o porque no eran conscientes de que estaban siendo victimas de violencia machista.

Cuando creces en una sociedad que te dice que el hombre es superior, que la mujer es el sexo débil y que has de buscar y cuidar al amor verdadero, en realidad estas creciendo en una sociedad que te impulsa en creer ideas machistas y anacrónicas que tienen como finalidad destruir los derechos de la mujer.

vg03La mayoría de adolescentes victimas de violencia machista es encuentran en esta situación. La sociedad les esta enseñando que cuando tienes pareja le perteneces; la sociedad les esta enseñando a que su novio les pueda decir como pueden ir vestidas; la sociedad les permite que sean controladas desde sus “smarphones” de última generación; la sociedad les enseña a que otro puede decidir por ellas con quien salen, donde van y que comen; la sociedad les enseña que lo que tienen que buscar es su “media naranja”, el “amor verdadero” y si lo encuentran no lo pueden perder. La sociedad les regala “Greys” a quienes adorar y admirar; “Christian Grey” la figura literaria de E.L James es un maltratador con todas las letras y las adolescentes lo adoran, lo buscan y lo desean.

vg04La sociedad somos nosotros:  los publicistas, los políticos, los escritores, los presidentes de cadenas de televisión, los encargados de márqueting, los diseñadores de ropa, los fotógrafos, los editores…  La sociedad somos los padres.

Debemos educar a nuestros hijos e hijas en el respeto a los demás. Debemos enseñarles que nadie es superior a nadie por razones de sexo, raza ni religión, y debemos enseñarles que los hombres y las mujeres tenemos los mismos derechos y obligaciones. Esta en nuestras manos difundir el mensaje, cambiar la sociedad, cambiarnos a nosotros mismos con un único objetivo común: erradicar la violencia machista.

Patricia Jordan
Psicóloga Infanto- Juvenil de Nou Espiral.
Col. Núm 21728

EL VALOR DEL COMPROMÍS

Volia començar amb una pregunta: Com és que ens costa tant comprometre’ns? Ben segur tots ens l’hem fet alguna vegada, quan ens em “quedat penjats” amb algú que havia dit que faria tal cosa i finalment se’n desdiu; i també quan som nosaltres mateixos els que ens hem desdit.

Comprometre’s significa contreure una obligació. En aquest article, vull compartir amb els lectors algunes reflexions que m’he fet a partir de la pregunta inicial.

20160906_101251

Fa temps que em ronda escriure sobre aquest tema, ja que és una situació amb la qual em manego sovint professionalment amb clients que abandonen prematurament els seus processos personals.

Òbviament com a terapeuta, el primer que sempre faig és preguntar-me quina ha estat la meva part de responsabilitat en la decisió del pacient o alumne d’abandonar el procés, ja que en tota relació humana totes les parts tenim un grau de responsabilitat. Una vegada fet això, de la qual cosa tingueu per segur que me n’ocupo. Vull reflexionar sobre que és el que li pot passar a les persones que sovint els impedeix comprometre’s.

Vivim en una societat de lo ràpid, ràpid… I cerquem solucions màgiques i també ràpides per solucionar les nostres dificultats. La publicitat com a reflex de les nostres necessitats ens facilita un gran nombre d’exemples: Veiem algú patint fins a l’extenuació fent esport, sobtadament el seu cos l’avisa amb un dolor insuportable, l’anunci ens educa sobre el fet de que potser és millor aturar-se, que el dolor és un senyal d’alarma? No! L’anunci diu que amb tal o qual analgèsic podràs continuar! Aquí ja estàs trencant un compromís molt important, el que hauries de tenir vers el teu cos i la teva salut, ja una cosa és  fer esport i una altra molt diferent es fer un Ironman sense la preparació adequada.

De fet el segon aspecte que espero de l’analgèsic a part de que sigui ràpid, és  que sigui segur, vull dir que m’anestesii el dolor amb tota seguretat. Aquesta és la segona consideració que trobo important, ja que les persones perseguim una seguretat planificada i una predictibilitat garantida. La gran paradoxa d’aquestes dues coses, és que podem dir amb tota seguretat que són incertes.

Molta gent que no es sent bé inicia una recerca de solucions, i ho fa de la mateixa marera buscant aquella teràpia que sigui ràpida i que segur li solucioni el problema. Una pacient de 35 anys, porta 306600 hores sent com és, i ho vol deixar de ser en 1 hora… Em meravella!!! Evidentment no cal estar 14 anys de teràpia, ja que la teràpia estaria dins dels teus problemes, però…

Hi ha altres persones que no es volen comprometre, ja que si ho fan, creuen que perden llibertat… Suposo que pensen: “Si faig un curs/sessió un dia a la setmana, al mes… Potser aquell dia em sorgirà una cosa que m’agradarà i no la podré fer… Estic doncs hipotecant la meva llibertat”. Podem permutar l’exemple anterior per comprometre’s a estar en una relació de parella, la dinàmica és exactament la mateixa. Però el compromís autèntic es un acte de llibertat, és una elecció lliure del que jo vull fer, per tant creure que es perd llibertat és sol una excusa que amaga altres pors més profundes.

Altres persones no es comprometen o ho fan sense voler fer-ho realment i després es senten atrapades, degut a una falta d’asertivitat, no van ser ni autèntiques ni sinceres a l’hora de comprometre’s, potser per què els hi fa por dir que no, que l’altre es molesti… I per tant, novament la por els boicoteja. Les pors, sobretot les que no conec, estan al darrera dels nostres principals obstacles.

En un àmbit més de tipus social, veiem com hi ha moltes persones que no es comprometen, per exemple amb processos participatius o col·laboratius, per què creuen que la seva participació no servirà per res, que la seva aportació individual no pot canviar una situació global, gran error! Que altra gent, no tingueu el menor dubte, utilitza al seu favor.

Segur que hi ha altres causes, altres àmbits… Avui se m’han acudit aquestes, voldria acabar amb un “detallet” que personalment em resulta especialment molest (me l’haig de seguir treballant!) que és el fet de trencar un compromís via WhatsApp… Bé… No sé si us heu trobat, i si us ha passat com us ha fet sentir… Amagant-nos darrera la tecnologia, mai solucionarem un conflicte, el qual romandrà latent engrandint una maleta cada cop més feixuga.

CARLES ROMERO MARTÍNEZ
Psicòleg a Nou Espiral.

TORNAR A CASA PER NADAL

Ja estem a desembre. Els Nadals tenen una alta càrrega emocional que pot ser… explosiva.

El retrobament familiar és un moment enyorat, que sol ser preparat amb il·lusió, però en ocasions també amb ansietat i fins i tot temor.  A l’altre extrem hi ha les expectatives dels que ens esperen; els pares, germans i familiars que porten mesos preparant el retrobament.

El vaivé emocional és terrible. Mentre es prepara el retrobament familiar es compren regalets per la família. La situació hauria de ser idíl·lica: abraçades, lliurament de regals, rialles, compartir, i un temps indefinit d’amor familiar. És important respectar els canvis que hi han en les nostres famílies. El que vam deixar enrere ha canviat en certa manera: els nostres pares han envellit, han ocorregut casaments, naixements, canvis de treball, divorcis, mudances, i milers d’esdeveniments vitals … i altres coses romanen en el mateix lloc des de l’última vegada que les toquem: amors i lleialtats, però també pot haver rancors, secrets i alguns vells conflictes que no es van solucionar sols amb el simple pas del temps.

nadal1
Existeixen dos tipus diferents de canvi: un que es dóna dins de la família, i que roman immodificable, i un altre, que amb la seva aparició canvia el sistema o família. Watzlawick les denomina  canvi-1 i canvi-2.

En els Canvis de primer ordre, el  canvi es produeix a nivell individual però, no es tradueix en un canvi en l’estructura del sistema ni repercuteix més. Aquests canvis s’entenen com poc fiables, ja que el sistema en el qual es va generar el símptoma segueix mantenint la mateixa estructura, i és possible que torni el símptoma, o aparegui un altre símptoma en un altre membre familiar.

Es produeixen Canvis de segon ordre, en el conjunt d’interaccions i regles que regeixen l’estructura interna del sistema. Es produeix un canvi qualitatiu en el sistema que repercuteix en tots els seus elements. Això comporta canvis duradors i estables.

La capacitat d’aprendre està relacionada amb el canvi de segon ordre (CANVI-2). Els sistemes que tenen la capacitat de variar de manera qualitativa són molt més capaços d’adaptar-se a les alteracions del seu ambient que els sistemes que només admeten canvis de primer ordre (CANVI-1). No obstant això, el canvi 2 suposa un canvi de realitat, és a dir, el mateix que Wagensberg anomena innovació. Amb innovació es refereix a l’evolució que pateixen els sistemes en els casos que els porta a produir alguna cosa absolutament nova, “qualsevol cosa”.

Davant canvis que ens resultin molt cridaners o impactants per la seva profunda càrrega simbòlica, escoltem i preguntem amb respecte. Per què el meu dormitori ara ja no és el meu dormitori sinó una l’habitació de la bugada de la meva mare?, per què el meu nét que fa dos anys era un nen adorable ha arribat a visitar-me amb els cabells llargs?, per què la meva germana que diu que està boja per veure’ns ha arribat tard a casa dels meus pares?, sempre t’has menjat 6 canalons com és que ara només en vols dos? Són tant sols exemples de conversacions que “estan esperant” el moment de la trobada per emergir.

La capacitat de modificació és una estratègia per a que el sistema es mantingui viable. Entre tanta visita i famílies, amb la casa plena de gent pot ser difícil trobar  el moment per parlar d’ “això”. En tot cas és millor preparar la situació per evitar que el tema surti al bell mig del dinar nadalenc. El parlar de com ens sentim en experimentar les diferències permet un vincle més profund que simplement fer una enumeració d’avantatges i desavantatges tan òbvies com perilloses.

Les inestabilitats no produiran una desintegració del sistema, sinó una nova dinàmica del sistema que constituirà una família diferent flexible al canvi. Escoltar-se i respectar-se en el canvi és l’única garantia que el vincle es mantindrà. Concentrar-se amb el propi canvi és l’única manera de poder explicar-ho i transmetre-ho. Aquest element cohesionador de les experiències compartides és el punt de partida per comprendre les noves maneres de relacionar-te que mantens amb els teus éssers estimats.

nadal2 La casa dels meus pares és la casa de la trobada, d’amor, del diàleg, de la vida familiar, però ara, com passa a la vida adulta, cada qui té la seva i com és normal volem ser-hi. Viure-ho amb naturalitat i amb la consciència que la nostra família s’ha reconfigurat, ens permet tancar el partit amb maduresa i la certesa d’un “ens veiem aviat”.

L’absència de canvis és una idea que perjudica als terapeutes. Un sistema familiar ha d’estar obert parcialment al flux d’energia o d’informació.  I tu, tens canvi-1 o canvi-2?

BON NADAL

Sandra Lorente Muñoz
Educadora Social i Terapeuta Familiar i de Parella a Nou Espiral

(Il·lustracions del llibre ME ENCANTA LA NAVIDAD de l’autora Anna Walker)

COM T’AJUDA LA TERÀPIA FLORAL DURANT L’EMBARÀS?

L’embaràs acostuma a ser una de les etapes de la vida de la dona on s’experimenten importants canvis tant a nivell físic, psíquic i emocional que poden passar per estats ben diversos: dubtes, pors, irritabilitat, malestar, cansament, entre molts d’altres. Controlar aquests canvis i adaptar-s’hi de forma suau i equilibrada, es un pas indispensable per poder aconseguir un embaràs saludable i tranquil.

embaras

Les Flors de Bach són una eina molt valuosa per acompanyar-nos en aquest procés. Ens aportaran el benestar i l’equilibri necessaris per poder viure i gaudir d’aquesta etapa de forma serena, calmada i conscient.

Les essències florals no només són un remei dirigit per a les embarassades. Hi ha flors per a tota la família i per a cada situació de desequilibri que es pugui generar durant aquest període d’adaptació entre els membres del nucli familiar.

LES FLORS MÉS UTILITZADES:

Entre les flors més comuns que s’acostumen a utilitzar durant l’embaràs, podem trobar:

Walnut, una flor molt adequada per acompanyar-nos durant els nou mesos de gestació. Ens ajudarà a estabilitzar-nos i adaptar-nos a els canvis físics, emocionals i psíquics que s’aniran produint al llarg de tot l’embaràs.

Mimulus ens ajudarà a moderar i superar les pors concretes de la futura mare: por al part, a la lactància, a la nova vida amb el nadó, a l’afectació de relació amb la parella, etc.

Crab Apple  ens permetrà atenuar els vòmits i les nàusees tant molestes durant el primer trimestre.
Olive a millorar el cansament, l’ esgotament físic i mals d’esquena.

Aspen davant de situacions d’angoixa, pors indefinides, malsons i dificultat per dormir.

Cherry Plum per a la sensació de descontrol de la situació i evitar menjar de forma compulsiva.

Impatients per ajudar-nos a relaxar-nos i estar pacients últims mesos esperant l’arribada del nadó.

L’ACOMPANYAMENT

A banda de les flors més utilitzades, hi ha una gran varietat d’ aspectes sobre l’historia personal de cada pacient que són de vital importància a l’hora d’acompanyar  a la dona durant el seu embaràs.

El procés d’acompanyament es realitza a través del que coneixem com a teràpia floral: sessions individuals on pacient i l’especialista floral treballem en la gestió de les pors, dubtes i confusions ens les que es troba la persona en un moment determinat.

El terapeuta farà una valoració detallada del cas per tal de facilitar la gestió  i integració de les emocions  des del respecte, la calma i la proximitat necessàries en un procés tant dolç com es el SEU embaràs.

Mariona Feliu Llovera
Terapeuta sistèmica
Especialista en teràpia floral

COM DEFINIR NOVES METES PER AL NOU CURS QUE S’APROXIMA

“Hi ha tantes coses a fer i em queda tan poc temps per fer-les”

Coneixes  aquesta sensació que el grup musical català dels Pets ja ens avançava l’any 1999 amb la sortida del nou disc “Sol”?

I si aquesta sensació l’enllaces a les promeses que et vas proposar a dur a terme a principis d’any per aquest 2016, que et ve a la ment?

Probablement connectes amb el pensament que any rere any es repeteix el mateix: molts reptes, moltes idees, molts propòsits, però el dia a dia que t’empeny a la frenètica rutina, et limita i acabes fent el que toca en lloc del que voldries.

PicsArt

La bona notícia que hi ha darrere aquesta sensació és que si fins ara no ha funcionat, encara ets a temps d’enfocar-te aquest nou inici de curs en allò que et proposis i que puguis arribar a final d’any havent-ho executat de forma eficient.

La clau que hi ha darrere la consolidació de qualsevol repte és la forma en que et sents compromès amb aquest.

Així que aprofitant que ens queden dues setmanes per acabar aquest mes d’Agost, us proposo un exercici que utilitzem en el treball de les sessions individuals de coaching sistèmic i en les constelacions estructurals per ajudar a marcar fites concretes:

El meu consell és que trobis un petit espai entre piscina, platja i descans de qualsevol dels dies d’aquestes vacances només per a tu, i que en silenci t’acompanyis d’una llibreta i un bolígraf per respondre a les següents preguntes:

1) Com et vols sentir?

La forma com ens volem sentir és molt més poderosa que marcar-nos qualsevol fita.
Perquè passa això?
Perquè quan jo estableixo metes, aquestes es tornen rígides, no són fàcils, o no estan acord amb el que jo realment sento de cor.
Quan tu decideixis com et vols sentir, és llavors quan les metes comencen a fluir.
Quan una persona estableix com es vol sentir, estableix com vol viure la resta de l’any. Per tant, totes les decisions que tu prenguis durant l’any sempre estarán acord a com tu et vols sentir.
Per exemple: Si jo escullo la paraula ordre, devant la decisioó entre començar a fer dues tasques diferents i no saber per quina començar, escolliré abans la que un cop acabada m’aporti més sensació d’ordre per després sentir-me millor.

Endavant reflexiona!

2) Vull dir sí a…

A què vols dir sí a la teva vida?
A una experiència? a sentir-te tranquil? a un viatge? a un salt professional? a una nova relació?

Sempre hi hauràn obstacles en el camí, però els enfrontaràs perquè vols dir sí a aquesta experiència per provar-ho!

3) Vull dir no a …

Mantenir els límits del que és correcte i no ho és per a tu és molt important.

La meva suggerencia és que exploris el no entorn als límits que imposes a les persones del teu entorn.

Que no voldràs permetre a la gent del teu entorn? (amics, família, parella, companys de feina…)

4) Passar més temps:

En aquesta pregunta et proposo que busquis alguna cosa fàcil sense necessitat de buscar coses difícils:

-Fent ioga
-Amb la família
-Meditant.
-Cuinant.
-Etc.

La majoria de vegades quan ens proposem reptes, sempre en són molts i aquests són massa generals. Això fa que siguin massa difícils de complir.
Intenta que dues o tres metes siguin profundes i la resta més lleugeres.

5) Dedicar x hores a la setmana al meu projecte de…

Recorda la regla de les 3P:
Passió = Propòsit = Projecte

És molt important que per establir un projecte primer decideixis:

-Què t’apassiona?
-Quin és el teu propòsit.

Endavant amb la teva pluja d’idees!

6) Comprometre’m amb la meva felicitat fent…

La felicitat és molt àmplia i està molt lligada a:

-La teva passió i propòsit.
-A com vull sentir-me dia a dia? ( serenitat, pau, motivació, orgullós/a)
-A la connexió amb tu mateix.

Si jo vull sentir serenitat, perquè per a mi això és felicitat, llavors em comprometo fent coses com: meditar, esmorzar en silenci, escoltar música pel parc, agafant uns minuts de silenci a la nit abans d’anar a dormir, etc.

Pots preguntar-te:
Què és la serenitat per a tu? Quines coses pots fer per portar amb tu la sensació de serenitat? Quines coses ja t’aporten sensació de serenitat?

Un cop hagis plasmat les respostes en el paper, t’invito que et quedis amb l’essència principal d’allò que t’ha fet sentir més connectat amb qui ets, amb com t’agraden les coses, amb els teus valors i resumeixis amb dues o tres les metes aquest nou curs que ja s’aproxima.

I ara que ja tens la meta ben definida només et queda una cosa per fer: passar a l’ACCIÓ.

I recorda: “We are what we reapeatedly do”, som el que estem fent I repetint cada dia.

Feliç acabamet de vacances i bona posada en ruta de les teves metes per aquest nou curs.

Mariona Feliu Llovera
Coaching Sistèmic
i Constelacions Estructurals

TAI-TXI & TXI-KUNG

El tai-txi és un art marcial d’origen xinès que empra l’energia interna del cos pel combat i també té una finalitat terapèutica. Es practica lentament cercant la fluïdesa en els moviments i posant tota la concentració dins del cos. Prenent consciència del Qi o energia vital que ens descriu la Medicina Tradicional Xinesa, equilibrem els meridians nodrint els òrgans interns i sanem les nostres emocions.
4043346889_594d8a247a_z
L’objectiu és mobilitzar tota aquesta energia per guarir el cos, aprenent a controlar a voluntat la ment. La pràctica regular de diferents exercicis específics, ens proporciona amb el temps força, salut i vitalitat.

El txi-kung forma part de la medicina tradicional xinesa juntament amb l’acupuntura, la moxibustió, o bé els massatges amb més de 3000 anys d’antiguitat.

La composició de la paraula “txi-kung” o “Qi Gong” està formada pels ideogrames “Qi”, que significa energia i “Gong” que vol dir treball; ambdues integren el treball amb l’energia interna del propi cos.

Aquesta disciplina oriental consisteix en una sèrie d’exercicis suaus, lents i circulars entrellaçats, que mitjançant el moviment, la respiració i la concentració mental, reforcen els òrgans interns proporcionant la salut del cos i la ment, a la vegada que també preveu malalties.
Al mateix temps que exercita les articulacions i els músculs, fomenta la relaxació i proporciona la base per a moltes altres arts marcials.

Movilitzant l’energia interna del propi cos, l’ajudem així a recuperar l’equilibri i la salut, tonificant els músculs, estirant la columna, aclarint la ment i rejuvenint en definitiva l’esperit.

Les classes de Tai-txí Txuan i Qi Gong. Formes contemporànies de l’estil Yang, són una font inesgotable de pau, harmonia i vitalitat, el tait-xí i el Qi Gong són l’art de desenvolupar l’energia, especialment per a la salut, la força interna i l’entrenament mental, mitjançant la pràctica de moviments estàtics i dinàmics lents, suaus i circulars que coordinats amb la respiració proporcionen equilibri i harmonia.

Allibera les tensions en les articulacions i dóna elasticitat als lligaments, aconseguint recuperar i reforçar la salut.

És la forma de gaudir d’una meditació en moviment a la vegada que ens dóna una comprensió profunda de l’energia i de les dues forces: activa i passiva.

Els practicants d’aquestes disciplines connectem amb l’entorn de manera més lúcida, vital i activa, i ens dotem d’una perspectiva de vida plena d’energia, equilibri, alegria, salut i benestar. Els practicants de Tait-xí i Qi Gong gaudim d’una prolongada joventut.

Jordi Abelló

Professor de Tai-Txi & Txi-Kung

EL TREN PASSA MÉS D’UNA VEGADA

Molts de nosaltres hem crescut amb la creença de que el tren només passa una vegada a la vida: “si no agafes aquest tren ja no tornarà “ ,“ o l’agafes o el perds” , “les oportunitats només vénen un cop a la vida”.

Expressions molt familiars que més d’una vegada les hem compartit amb algú entre converses mentre intentem arreglar el nostre món o el d’un amic que ens demana consell davant d’alguna decisió importat.

tren
Pensar que les oportunitats són limitades, situa a la vida en una posició passiva.

La vida és moviment, i a través d’aquest moviment, les oportunitats arriben a nosaltres de manera il·limitada.
El problema no és que les oportunitats siguin limitades, el problema és que ens costa molt deixar anar allò que en un moment ens va servir però que ara ja no ens és útil i ens quedem encaixats explicant-nos sempre la mateixa història i esperant que algun dia les coses tornin a ser com abans. Però en una societat en continua evolució, les coses mai poden tornar ser com abans. Poden assemblar-s’hi però amb el recorregut fet, sempre hi ha alguna cosa nova que ens situa en el camí en un punt diferent del de partida.
Per tant, està en les nostres mans: aprendre reconèixer les noves oportunitats, a decidir si volem agafar-les o quedar-nos esperant a agafar les següents i generar-ne de noves.
Normalment les coses que ens costa deixar anar són situacions repetitives que tornen a la nostra vida a través d’escenaris diferents: amb parelles, a la feina o situacions familiars.
Per poder deixar anar primer cal detectar quina és aquesta situació que es repeteix i veure:

  • Què puc aprendre d’això que s’està repetint a la meva vida?
  • Pensar què fer amb aquest aprenentatge?
  • Veure com puc treure’n profit d’aquesta repetició.

Després de reflexionar i treballar aquesta situació, ens adonem que la majoria de les vegades actuem des de l’automatisme del que és o no és correcte, del què m’han dit i del que esperen de mi. Accions que s’allunyen molt del que realment jo sento, el que jo vull ara mateix i a on vull estar d’aquí a un temps.

Adonar-se d’això és el primer pas d’un gran i extraordinari camí a recórrer: El TEU camí.

Tots tenim el nostre propi camí. Aquest és únic, especial i irrepetible. Però per arribar a ell, abans primer has de sentir que el lloc en el que estàs ara ja no és el lloc a on vols estar, que tot el que has experimentat, après i viscut són eines que decideixes agrupar per carregar-les a la teva motxilla i preparar-les per a poder-les utilitzar enfocades al teu nou objectiu.

TÚ decideixes si a on estàs ara és a on vols estar. Les eines també les tens tu, i el coaching sistèmic t’acompanya a descobrir com utilitzar-les i a gaudir de l’experiència mentres ho fas.

Els trens seguiran passant i seguiran obrin-te les portes a pujar i a baixar sempre que TÚ ho decideixis.
El resultat de fluir amb el moviment: Una vida rica en aprenentatges i experiències.

Mariona Feliu Llovera
Coaching Sistèmic