TOTS SOM EINSTEIN

1

Un dels flaixos escolars que evoca la meva infància era l’estatus social que es coïa a l’aula. La classe es dividia clarament entre els alumnes brillants, adorats pels professors, els que eren “del montón” i els que treien males notes, etiquetats de pallassets i rucs, amb perdó de l’expressió. Segur que als que tinguin uns anys aquesta imatge mental els resulta familiar. Jo no tenia especials dificultats, les meves qualificacions eren força acceptables en general, malgrat mai vaig considerar-me una màquina privilegiada, simplement era una formiga que dedicava molta estona a estudiar i amb un bon sentit de la responsabilitat ,però acompanyat d’una certa autoexigència que no sempre em duia forçosament a sentir-me més satisfeta.

Recordo una de les meves companyes, no ens aveníem gaire, es clar, per ella era una “empollona”. Tenia les pitjors qualificacions, fins i tot devia nota a la profe “avui t’has lluït, has tret un menys 2”. Estic seguríssima que no era menys llesta que jo, o que qualsevol dels altres considerats superdotats ,en aquella època,pel seu 10 constant… ella tenia d’altres virtuts. Jo ,aleshores, era una nena molt reservada; en canvi ,ella era espavilada, viva, simpàtica, una líder nata i malgrat la seva rebel•lia aconseguia sempre surti-se’n amb la seva i que els altres la seguíssim. De fet, la ideal delegada de classe“si no hagués estat per les seves notes”. Era la que més amics tenia i la que s’enduia el privilegi de capitana, i, per tant, d’escollir amb quines nenes es quedava per jugar al seu equip durant les estones d’esbarjo al pati.

Era més tonta? No, simplement era dropa , poc motivada i la majoria de les matèries que s’impartien a classe l’avorrien; això sí, pujant la corda del gimnàs semblava que volava i dibuixava que donava gust de veure les seves làmines… en canvi les meves semblaven una patata. I per més “inri”, quan quelcom era del seu interès ho agafava al vol i a la primera…llavors era la llumenera que il•luminava el formiguer sencer. Però allà estava, tancada al sac del calaix de desastres, on es donava per fet que mai trauria res de profit, que el seu coeficient intel•lectual no donava per més.. i era així?

Malgrat el seu aparent “fracàs escolar” sempre la vaig considerar com una mena de geni boig.. i amb els anys cada cop la vaig anar entenent més, mentre jo seguia estudiant, ella… no ho sé. Al 1983, el psicòleg Howard Gardner va proposar un model que redefiniria el concepte de intel•ligència més enllà del càlcul del coeficient intel•lectual i de pensar que les habilitats instrumentals són les que prediuen per norma ésser o no un “coco”, i amb això no vull dir que siguin ni molt menys poc importants.. però per desenvolupar-nos de forma efectiva davant les diferents situacions de la vida amb això no n’hi ha prou, ni l’educació física i la plàstica tenen un paper menys rellevant. Necessitem un conjunt d’habilitats, totes vàlides i alhora diferents. És el que s’anomena la Teoria de les Intel•ligències Múltiples.

Després de fer una anàlisi exhaustiva dels diferents factors d’aprenentatge, en Gardner i els seus col•laboradors van arribar a la conclusió que, totes les persones destaquen en alguna cosa, més enllà del més purament racional. Així va establir diferents tipus de intel•ligència, que exposaré de forma molt breu.

 

2

1. La intel•ligència lingüística que mostra la capacitat de manejar el llenguatge, tan escrit com gestual, així com la facilitat de comunicació.
2. La intel•ligència lògic-matemàtica, la més racional del nostre cervell, que ens ajuda a raonar de forma lògica i a resoldre problemes matemàtics.
3.La intel•ligència musical, localitzada a certes zones del nostre cervell i que permet a qui en té major desenvolupament la facilitat per tocar instruments, cantar o interpretar.
4. La intel•ligència corporal- cinestèsica, pròpia dels qui tenen bon autocontrol i l’habilitat per resoldre problemes amb el seu cos, així com un bon sentit del ritme.
5. La intel•ligència intrapersonal, entesa com la capacitat de conèixer l’àmbit intern d’un mateix i relacionada amb els sentiments, reflexions i control emocional.
6. La intel•ligència interpersonal, on ens “posaríem els psicòlegs” i que ens permet adonar-nos de les emocions, sentiments i intencions dels altres amb una actitud empàtica.
7. La intel•ligència espacial que ens proporciona l’habilitat per percebre el món des de diferents perspectives, fabricar models en tres dimensions i completar figures inacabades. Està molt relacionada amb la creativitat.
8. La intel•ligència naturalista, que va ser incorporada per Gardner posteriorment al model inicial i que ens permet organitzar, detectar, categoritzar i diferenciar els aspectes relacionats amb la natura.

Tornant a recordar la meva estimada companya d’escola, molt probablement el seu grau de desenvolupament en intel•ligència interpersonal i corporal-cinestèsica fossin uns dels seus punts forts, més que per exemple la part lògic-matemàtica. No l’he tornada a veure mai més des que vam deixar el col•legi però avui en dia no seria d’estranyar que es dediqués a fer de cirurgiana, actriu, relacions públiques o psicòleg com una servidora, que per cert, de petita, segons Gardner no apuntava maneres, doncs tot i ser un pou d’assertivitat les cames figa em feien si havia de parlar en públic o relacionar-me més enllà del meu entorn més proper.
Així que deixem de pensar que un “tonto” és el que fa tonteries. És massa estesa la idea que qui és capaç de resoldre inequacions amb facilitat, és una persona molt llesta, però s’oblida fàcilment a qui és hàbil per reconèixer les seves pròpies capacitats i potenciar-les. I és que, tot i haver avançat molt, el nostre sistema educatiu encara està un xic descompensat en aquest sentit, no tant en la proporció de matèries en sí, sinó en la importància que se’ls dóna a nivell social. Possiblement perquè no és tan evident quantitativament a l’expedient acadèmic.
Agraeixo a en Gardner la seva teoria… perquè ens iguala a tots i ens fa alhora únics i diferents, perquè no ens considera brètols si no resultem perfectes ni suficientment bons en algun aspecte, per què ens complementa i on no arriba un ,arriba l’altre i viceversa i perquè em permet reflexionar i pensar que sempre destaquem en aquests “algo” pels quals mereix la pena lluitar i destacar amb dret propi.
Reflexioneu-hi una estona, segur que si hi penseu trobareu el vostres punts forts i, per què no? També els dèbils , tots tenim limitacions. Per acabar només un donaria un consell, tot és potenciable i susceptible de millora. Personatges com Charles Chaplin o Amenábar han estat en algun moment pèssims estudiants i fins i tot el propi Einstein va abandonar els estudis secundaris. Des la meva modèstia, sense ser comparable, jo no apuntava maneres de psicòleg amb aquella exagerada timidesa però…. sabíeu que Unamuno suspenia la matèria de literatura a l’institut? No oblideu, que ,malgrat tot, ser formiga i tenir desig de superació molts cops dóna els seus fruits… o com deia el propi Einstein : “Hay una fuerza motriz más poderosa que el vapor, la electricidad y la energia atòmica: LA VOLUNTAD”.

 

3

Sònia Bilbao Tortajada
PsicòlogaInfanto-juvenil

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *