TOTS SOM EINSTEIN

1

Un dels flaixos escolars que evoca la meva infància era l’estatus social que es coïa a l’aula. La classe es dividia clarament entre els alumnes brillants, adorats pels professors, els que eren “del montón” i els que treien males notes, etiquetats de pallassets i rucs, amb perdó de l’expressió. Segur que als que tinguin uns anys aquesta imatge mental els resulta familiar. Jo no tenia especials dificultats, les meves qualificacions eren força acceptables en general, malgrat mai vaig considerar-me una màquina privilegiada, simplement era una formiga que dedicava molta estona a estudiar i amb un bon sentit de la responsabilitat ,però acompanyat d’una certa autoexigència que no sempre em duia forçosament a sentir-me més satisfeta.

Recordo una de les meves companyes, no ens aveníem gaire, es clar, per ella era una “empollona”. Tenia les pitjors qualificacions, fins i tot devia nota a la profe “avui t’has lluït, has tret un menys 2”. Estic seguríssima que no era menys llesta que jo, o que qualsevol dels altres considerats superdotats ,en aquella època,pel seu 10 constant… ella tenia d’altres virtuts. Jo ,aleshores, era una nena molt reservada; en canvi ,ella era espavilada, viva, simpàtica, una líder nata i malgrat la seva rebel•lia aconseguia sempre surti-se’n amb la seva i que els altres la seguíssim. De fet, la ideal delegada de classe“si no hagués estat per les seves notes”. Era la que més amics tenia i la que s’enduia el privilegi de capitana, i, per tant, d’escollir amb quines nenes es quedava per jugar al seu equip durant les estones d’esbarjo al pati.

Era més tonta? No, simplement era dropa , poc motivada i la majoria de les matèries que s’impartien a classe l’avorrien; això sí, pujant la corda del gimnàs semblava que volava i dibuixava que donava gust de veure les seves làmines… en canvi les meves semblaven una patata. I per més “inri”, quan quelcom era del seu interès ho agafava al vol i a la primera…llavors era la llumenera que il•luminava el formiguer sencer. Però allà estava, tancada al sac del calaix de desastres, on es donava per fet que mai trauria res de profit, que el seu coeficient intel•lectual no donava per més.. i era així?

Malgrat el seu aparent “fracàs escolar” sempre la vaig considerar com una mena de geni boig.. i amb els anys cada cop la vaig anar entenent més, mentre jo seguia estudiant, ella… no ho sé. Al 1983, el psicòleg Howard Gardner va proposar un model que redefiniria el concepte de intel•ligència més enllà del càlcul del coeficient intel•lectual i de pensar que les habilitats instrumentals són les que prediuen per norma ésser o no un “coco”, i amb això no vull dir que siguin ni molt menys poc importants.. però per desenvolupar-nos de forma efectiva davant les diferents situacions de la vida amb això no n’hi ha prou, ni l’educació física i la plàstica tenen un paper menys rellevant. Necessitem un conjunt d’habilitats, totes vàlides i alhora diferents. És el que s’anomena la Teoria de les Intel•ligències Múltiples.

Després de fer una anàlisi exhaustiva dels diferents factors d’aprenentatge, en Gardner i els seus col•laboradors van arribar a la conclusió que, totes les persones destaquen en alguna cosa, més enllà del més purament racional. Així va establir diferents tipus de intel•ligència, que exposaré de forma molt breu.

 

2

1. La intel•ligència lingüística que mostra la capacitat de manejar el llenguatge, tan escrit com gestual, així com la facilitat de comunicació.
2. La intel•ligència lògic-matemàtica, la més racional del nostre cervell, que ens ajuda a raonar de forma lògica i a resoldre problemes matemàtics.
3.La intel•ligència musical, localitzada a certes zones del nostre cervell i que permet a qui en té major desenvolupament la facilitat per tocar instruments, cantar o interpretar.
4. La intel•ligència corporal- cinestèsica, pròpia dels qui tenen bon autocontrol i l’habilitat per resoldre problemes amb el seu cos, així com un bon sentit del ritme.
5. La intel•ligència intrapersonal, entesa com la capacitat de conèixer l’àmbit intern d’un mateix i relacionada amb els sentiments, reflexions i control emocional.
6. La intel•ligència interpersonal, on ens “posaríem els psicòlegs” i que ens permet adonar-nos de les emocions, sentiments i intencions dels altres amb una actitud empàtica.
7. La intel•ligència espacial que ens proporciona l’habilitat per percebre el món des de diferents perspectives, fabricar models en tres dimensions i completar figures inacabades. Està molt relacionada amb la creativitat.
8. La intel•ligència naturalista, que va ser incorporada per Gardner posteriorment al model inicial i que ens permet organitzar, detectar, categoritzar i diferenciar els aspectes relacionats amb la natura.

Tornant a recordar la meva estimada companya d’escola, molt probablement el seu grau de desenvolupament en intel•ligència interpersonal i corporal-cinestèsica fossin uns dels seus punts forts, més que per exemple la part lògic-matemàtica. No l’he tornada a veure mai més des que vam deixar el col•legi però avui en dia no seria d’estranyar que es dediqués a fer de cirurgiana, actriu, relacions públiques o psicòleg com una servidora, que per cert, de petita, segons Gardner no apuntava maneres, doncs tot i ser un pou d’assertivitat les cames figa em feien si havia de parlar en públic o relacionar-me més enllà del meu entorn més proper.
Així que deixem de pensar que un “tonto” és el que fa tonteries. És massa estesa la idea que qui és capaç de resoldre inequacions amb facilitat, és una persona molt llesta, però s’oblida fàcilment a qui és hàbil per reconèixer les seves pròpies capacitats i potenciar-les. I és que, tot i haver avançat molt, el nostre sistema educatiu encara està un xic descompensat en aquest sentit, no tant en la proporció de matèries en sí, sinó en la importància que se’ls dóna a nivell social. Possiblement perquè no és tan evident quantitativament a l’expedient acadèmic.
Agraeixo a en Gardner la seva teoria… perquè ens iguala a tots i ens fa alhora únics i diferents, perquè no ens considera brètols si no resultem perfectes ni suficientment bons en algun aspecte, per què ens complementa i on no arriba un ,arriba l’altre i viceversa i perquè em permet reflexionar i pensar que sempre destaquem en aquests “algo” pels quals mereix la pena lluitar i destacar amb dret propi.
Reflexioneu-hi una estona, segur que si hi penseu trobareu el vostres punts forts i, per què no? També els dèbils , tots tenim limitacions. Per acabar només un donaria un consell, tot és potenciable i susceptible de millora. Personatges com Charles Chaplin o Amenábar han estat en algun moment pèssims estudiants i fins i tot el propi Einstein va abandonar els estudis secundaris. Des la meva modèstia, sense ser comparable, jo no apuntava maneres de psicòleg amb aquella exagerada timidesa però…. sabíeu que Unamuno suspenia la matèria de literatura a l’institut? No oblideu, que ,malgrat tot, ser formiga i tenir desig de superació molts cops dóna els seus fruits… o com deia el propi Einstein : “Hay una fuerza motriz más poderosa que el vapor, la electricidad y la energia atòmica: LA VOLUNTAD”.

 

3

Sònia Bilbao Tortajada
PsicòlogaInfanto-juvenil

COM DEFINIR NOVES METES PER AL NOU CURS QUE S’APROXIMA

“Hi ha tantes coses a fer i em queda tan poc temps per fer-les”

Coneixes  aquesta sensació que el grup musical català dels Pets ja ens avançava l’any 1999 amb la sortida del nou disc “Sol”?

I si aquesta sensació l’enllaces a les promeses que et vas proposar a dur a terme a principis d’any per aquest 2016, que et ve a la ment?

Probablement connectes amb el pensament que any rere any es repeteix el mateix: molts reptes, moltes idees, molts propòsits, però el dia a dia que t’empeny a la frenètica rutina, et limita i acabes fent el que toca en lloc del que voldries.

PicsArt

La bona notícia que hi ha darrere aquesta sensació és que si fins ara no ha funcionat, encara ets a temps d’enfocar-te aquest nou inici de curs en allò que et proposis i que puguis arribar a final d’any havent-ho executat de forma eficient.

La clau que hi ha darrere la consolidació de qualsevol repte és la forma en que et sents compromès amb aquest.

Així que aprofitant que ens queden dues setmanes per acabar aquest mes d’Agost, us proposo un exercici que utilitzem en el treball de les sessions individuals de coaching sistèmic i en les constelacions estructurals per ajudar a marcar fites concretes:

El meu consell és que trobis un petit espai entre piscina, platja i descans de qualsevol dels dies d’aquestes vacances només per a tu, i que en silenci t’acompanyis d’una llibreta i un bolígraf per respondre a les següents preguntes:

1) Com et vols sentir?

La forma com ens volem sentir és molt més poderosa que marcar-nos qualsevol fita.
Perquè passa això?
Perquè quan jo estableixo metes, aquestes es tornen rígides, no són fàcils, o no estan acord amb el que jo realment sento de cor.
Quan tu decideixis com et vols sentir, és llavors quan les metes comencen a fluir.
Quan una persona estableix com es vol sentir, estableix com vol viure la resta de l’any. Per tant, totes les decisions que tu prenguis durant l’any sempre estarán acord a com tu et vols sentir.
Per exemple: Si jo escullo la paraula ordre, devant la decisioó entre començar a fer dues tasques diferents i no saber per quina començar, escolliré abans la que un cop acabada m’aporti més sensació d’ordre per després sentir-me millor.

Endavant reflexiona!

2) Vull dir sí a…

A què vols dir sí a la teva vida?
A una experiència? a sentir-te tranquil? a un viatge? a un salt professional? a una nova relació?

Sempre hi hauràn obstacles en el camí, però els enfrontaràs perquè vols dir sí a aquesta experiència per provar-ho!

3) Vull dir no a …

Mantenir els límits del que és correcte i no ho és per a tu és molt important.

La meva suggerencia és que exploris el no entorn als límits que imposes a les persones del teu entorn.

Que no voldràs permetre a la gent del teu entorn? (amics, família, parella, companys de feina…)

4) Passar més temps:

En aquesta pregunta et proposo que busquis alguna cosa fàcil sense necessitat de buscar coses difícils:

-Fent ioga
-Amb la família
-Meditant.
-Cuinant.
-Etc.

La majoria de vegades quan ens proposem reptes, sempre en són molts i aquests són massa generals. Això fa que siguin massa difícils de complir.
Intenta que dues o tres metes siguin profundes i la resta més lleugeres.

5) Dedicar x hores a la setmana al meu projecte de…

Recorda la regla de les 3P:
Passió = Propòsit = Projecte

És molt important que per establir un projecte primer decideixis:

-Què t’apassiona?
-Quin és el teu propòsit.

Endavant amb la teva pluja d’idees!

6) Comprometre’m amb la meva felicitat fent…

La felicitat és molt àmplia i està molt lligada a:

-La teva passió i propòsit.
-A com vull sentir-me dia a dia? ( serenitat, pau, motivació, orgullós/a)
-A la connexió amb tu mateix.

Si jo vull sentir serenitat, perquè per a mi això és felicitat, llavors em comprometo fent coses com: meditar, esmorzar en silenci, escoltar música pel parc, agafant uns minuts de silenci a la nit abans d’anar a dormir, etc.

Pots preguntar-te:
Què és la serenitat per a tu? Quines coses pots fer per portar amb tu la sensació de serenitat? Quines coses ja t’aporten sensació de serenitat?

Un cop hagis plasmat les respostes en el paper, t’invito que et quedis amb l’essència principal d’allò que t’ha fet sentir més connectat amb qui ets, amb com t’agraden les coses, amb els teus valors i resumeixis amb dues o tres les metes aquest nou curs que ja s’aproxima.

I ara que ja tens la meta ben definida només et queda una cosa per fer: passar a l’ACCIÓ.

I recorda: “We are what we reapeatedly do”, som el que estem fent I repetint cada dia.

Feliç acabamet de vacances i bona posada en ruta de les teves metes per aquest nou curs.

Mariona Feliu Llovera
Coaching Sistèmic
i Constelacions Estructurals

IL DOLCE FAR NIENTE

És en aquestes dates que molts de nosaltres agafem el període de vacances. L’estiu, la calor, les vacances escolars i la reducció del volum de feina, són alguns dels factors que determinen que triem aquesta època de l’any. Però a més de les dates, hi ha altres variables que determinen les nostres vacances, com el lloc, la companyia, els recursos econòmics, interessos, etc. Les possibilitats són infinites.

estiu01

A nivell personal la qüestió que més interessant em resulta és què pretenem aconseguir en aquest període. Hi ha persones que volen descans i no necessiten marxar molt lluny, sols dormir moltes hores i realitzar activitats tranquil·les; d’altres els agrada “la festa” i aprofiten per anar de festivals, concerts, discoteques; hi ha qui li agrada l’aventura i marxa a fer esports de risc, viatges a llocs exòtics, acampades; alguns aprofiten per gaudir d’experiències culturals, concerts, museus, lectura; etc.

Sempre he vist les vacances com un període al qual ens permetem fer allò que a diari no podem i per tant de satisfer una necessitat “congelada” durant un període de temps important que pot oscil·lar entre uns pocs mesos fins a gairebé un any. Invertim diners, temps i esforços en trobar allò que ens omple i equilibra les nostres carències.
La meva curiositat gira al voltant de si aquesta estructura socialment establerta i personalment acceptada (majoritàriament), és suficient per mi/nosaltres o si necessitem alguna cosa diferent. Si sóc sincer amb mi mateix, sento que no és suficient, no comparteixo la capacitat de “sobreviure” tot l’any amb un parell de períodes de vacances, i aquest desequilibri em fa qüestionar-me on està el problema i quina solució puc trobar.
En relació al problema, em trobo amb una experiència personal de recerca continua d’equilibri, entre allò que la societat m’exigeix si no vull quedar exclòs d’aquesta i el que el cos em demana per no caure malalt (física i/o psicològicament). Trobar aquest equilibri comporta preguntar-me sovint cóm estic i si em queda energia per continuar igual, això es resumeix en connectar-me amb mi mateix. En quant a la solució, crec que cadascú ha de trobar la seva…però aprofitant que no ens escolta ningú, et vaig a confessar la meva: trobar al meu dia a dia incentius en forma de «moments vacacionals», que poden consistir en un passeig en bicicleta, una lectura interessant, una peça musical, una orxata en bona companyia o un passeig a vora mar. El que importa realment no és el què, sinó el cóm, cal submergir-se completament en la tasca i deixar de banda qualsevol distracció.

Aprofite l’ocasió per desitjar-vos unes bones vacances i animar-vos a gaudir la resta de l’any amb cada «moment vacacional» que se vos presente o que pugueu trobar amagat on menys vos ho espereu.

P.D. Si vos costa trobar aquestes experiències, des de Nou Espiral podem ajudar-vos 😉

Daniel Gómez Ortells

Psicòleg

TROBADA “JO-TU”

L’espai terapèutic, és un espai d’autenticitat, cara a cara, en el qual pot treure el cap  la humanitat de la trobada “jo-tu”. A l’espai es concreta la relació professional d’ajuda, la preocupació per l’altre. La preocupació per l’altre actua com un poderós estímul perquè els individus prenguin responsabilitat en les dificultats per les que puguin estar passant, no com culpabilitat, sinó com un individu adult. Aquesta anàlisi es va fer a la llum gràcies a les aportacions del model contextual d’Ivan Boszormenyi-Nagy.

Aquest autor ha desenvolupat la “Teràpia contextual” aquesta és una modalitat no directiva que: propiciant la comprensió i confiança mútues afavoreix el diàleg entre els membres de la família i, per tant, el canvi. La seva tesi central és que les pertorbacions dels individus i les famílies són la manifestació i conseqüència d’un desequilibri entre el donar i el prendre d’aquí, l’objectiu d’equilibrar, considerant la dimensió ètica de les relacions humanes.joitu01El comportament simptomàtic, és una manifestació dels problemes que es susciten producte de relacions familiars (lleialtats familiars) i com terapeutes, hem de col·laborar amb la família per desvetllar “els sinsentido generacionals”, per saber disculpar i acceptar el dolor que van poder haver produït en els nostres antecessors i modificar els valors d’actitud que les situacions exigeixin.

Des de l’òptica sistèmica, els patrons disfuncionals són producte de la dinàmica familiar i estan molt arrelats i s’han llegat d’una generació a una altra. El que proposem en la teràpia és identificar aquests llegats des de la perspectiva de l’ètica relacional, el que al seu torn implica posar-se al lloc de tots i cada un, fins i tot d’aquells que no estan presents.

Ningú té problemes individuals perquè tota la família està  sempre en joc. L’aportació de la Teràpia Familiar estableix el símptoma de la família i no de l’individu. Això representa un gir fonamental respecte a com s’havien descrit anteriorment les dificultats en les relacions personals. La visió circular dels problemes subratlla com l’acció d’una persona influència les accions de l’altra, que per la seva part influeix també sobre la primera.
No per evident ometré que el concepte de família va de la mà del que considerem relacions en justícia. És la dimensió que el terapeuta familiar Ivan Boszormenyi-Nagy denomina ètica relacional, que sosté que les relacions familiars a més de poder descriure com a patrons de comunicació poden ser apreciades segons com tenen en compte la justícia i l’equitat en el si de la família. Les distorsions en aquesta dimensió produeixen un seriós deteriorament del benestar humà i l’estat de salut. Consonant amb l’anterior considera que la força de les intervencions terapèutiques resideix en la restitució d’una ètica de les relacions entre les diferents generacions d’una família.

Recapitulant, la família pot ser vista com un grup de persones interrelacionades i interdependents. En aquesta dimensió les vivències dels integrants d’una família estan relacionades amb el donar i el rebre, val a dir amb l’intercanvi, amb la interacció i generen els sentiments de lleialtat familiar associats als sentiments de justícia i injustícia familiar. La Teràpia Familiar Sistèmica és un mètode terapèutic que busca entendre el comportament que es dóna dins de les famílies. A través d’aquesta teràpia es poden veure i analitzar com ets modelat a través de les relacions amb els teus éssers més propers.
Què queda doncs del “libre albedrío”? Tot. Perquè se’ns ha donat l’elecció d’alliberar-nos de la repetició per néixer a la nostra pròpia història.
El meu consell….

joitu02

Sandra Lorente Muñoz
Educadora Social i Terapeuta Familiar i de Parella
(Il·lustracions de Vera Aldabe)