EL GRAN VALOR DE LO QUOTIDIÀ

Amb molta facilitat no apreciem allò que té de meravellós el nostre món, i donem poca importància a coses tan habituals com caminar o portar un plat a la cuina després d’haver menjat, aquestes petiteses es poden arribar a convertir en veritables obstacles insalvables per a algunes persones o determinades situacions. Aquests dies em trobo convalescent d’una intervenció quirúrgica, i em veig obligat a caminar amb dues crosses, veig als altres realitzar aquestes senzilles activitats d’una manera automàtica sense percebre que per a moltes persones permanentment i per a mi circumstancialment, resulten senzillament impossibles d’executar.

menisc
De vegades la vida ens atura i se’ns obra l’oportunitat de poder reflexionar al respecte, i no tant sols sobre aquesta falta de mobilitat temporal, sinó d’aquelles altres coses de les quals tenim poca cura i que sols apreciem quan les perdem, quantes persones coneixem que no presten excessiva atenció a la seva parella caient en rutines monòtones que poc a poc van consumint i deteriorant la relació? O quants pares i mares no s’aturen a jugar amb els seus fills arrossegats per les exigències de la pressió laboral?… I un dia, un dia terrible, se n’adonen que allò que creien tenir segur i per sempre, ja no hi és, i llavors sobtadament aprecien el gran valor que allò que han perdut tenia a les seves inconscients vides.

Un dia un company que com jo estem més aprop dels 50 que dels 40, em va dir: “T’imagines caminant agafat de la ma del teu pare pel carrer?” i li vaig dir que per suposat que no, a lo qual va afegir: “Doncs aprofita a agafar la ma del teu fill, perquè un dia no te la voldrà donar”… Seria injust dir que aquesta única frase va canviar la meva vida, ja que ni crec el les frases miracle, ni les teràpies exprés, ni amb els “crece pelo”, però sens dubte va contribuir a consolidar una actitud que posa en valor, gaudeix i dona gràcies del regal d’estar viu, d’allò que tinc i sobretot, allò que sóc.

Vivim en una societat consumista determinada per allò que tenim, si se’ns trenca alguna cosa, ràpid la substituïm per una altra de nova, de fet la majoria d’aparells industrials i electrònics estan dissenyats per durar un temps determinat, cada vegada menor cal dir. Això em recorda una escena que vaig veure una tarda passejant pels carrers entollats de Dharamsala, quan em vaig aturar davant d’una paradeta on un senyor reparava paraigües, paraigües com els que podríem adquirir per 3€ en qualsevol basar oriental de les nostres ciutats, i llençaríem a la primera paperera que trobéssim després que un cop de vent el capgirés. Doncs aquell home, amb una infinita paciència i encara més gran destresa, els reconstruïa allargant la seva vida útil… Però a 8 hores de vol cap a l’oest del poble on viu el Dalai Lama, anem adoctrinant a les noves generacions en el dogma del consumisme des de la més tendra infantesa; serveixi d’exemple la col·lecció de cromos de la lliga de futbol 2015-16 que està fent el meu fill petit, vinga nous fitxatges i actualitzacions, completar l’àlbum es converteix és una tasca gairebé titànica i també caríssima, i el millor de tot, aquest àlbum encara inacabat en el que he invertit més de 100€, a finals d’agost ja no tindrà cap valor, per què als quiosc començaran a vendre els cromos de la lliga 2016-17, i quedarà oblidat com l’arpa de Becquer: “… Silenciosa y cubierta de polvo…” i un dia de “marujeo” acabarà al fons de la galleda de la brossa. i ja que l’acabareu llençant, recordeu que els cromos van al contenidor blau i l’àlbum al groc. Per cert, amb els 100€ de l’àlbum, a l’Índia viuen dues famílies més d’un mes!

Tot això fa preguntar-me si aquesta manera de fer amb les coses materials, aquesta actitud de no posar-les en valor, no és similar a com actuem quan trenquem vincles afectius, substituint-los compulsivament de la mateixa marera que la rentadora espatllada…

TENIR… I Tot allò que tenim: Bens materials, vincles afectius, salut… Tot, un dia ho perdrem, sento ser tant dramàtic, però en essència és aixi, tot és impermanent. I malgrat aquesta evidència que no volem veure, configurem i definim la nostra vida a l’entorn de les nostres possessions: la meva casa, la meva feina, la meva parella, els meus fills… I per tant, aquesta manera de viure porta implícit el patiment, ja que tot això ho perdrem algun dia. En canvi com ens relata meravellosament Erich Fromm al seu assaig Tenir o Ésser, allò que som, ni ens ho poden prendre, ni ho perdrem mai.

Aquests dies no puc caminar, la qual cosa no m’ha d’impedir deixar de ser el que en essència sóc, també òbviament podríem fer una reflexió sobre les causes profundes de perquè la vida ens atura, potser anem massa ràpid, fem masses coses… Bé això ho deixaré per una nova entrega.

Steve Jobs, deia haver llegit una frase que deia: Si avui fos l’últim dia de la teva vida, faries el que estàs a punt de fer? I ell deia que cada matí es mirava al mirall i es feia aquesta mateixa pregunta, i quan la resposta era No tres dies seguits, sabia que havia de canviar alguna de les coses que estava fent en aquell moment de la seva vida, i des de la més profunda humilitat voldria convidar-vos a que reflexioneu i poseu en valor allò que teniu, quan encara sou a temps, i deixeu anar allò que més que un bagatge és sols una càrrega.

NOTA DE L’AUTOR PELS DEPRESSIUS, CENIZOS I NEGATIVISTES EN GENERAL: El mal rotllo que teniu i porteu a sobre, també és impermanent i un dia passarà, sols heu de decidir quan voleu que sigui aquest dia.

CARLES ROMERO MARTÍNEZ
Psicòleg.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *